Les nuclears tornen al primer pla del debat energètic

Salvador Salat, portaveu d’UnefCat, considera: “S’estan utilitzant les renovables com a excusa. És cert que a Catalunya la implementació de l’energia renovable no ha progressat com en altres indrets de l’Estat espanyol, però és que justament per això la responsable de la xarxa de transport d’energia, Redeia, l’antiga Red Eléctrica de España (REE), ja havia fet previsions d’inversions durant el període 2026-30 per portar energia a Catalunya i cobrir el tancament de les nuclears.” Cosa que no vol dir, com s’encarrega de destacar Salat, que “ens hagin de portar l’energia des d’Espanya”. És per això que és prioritari que l’administració reaccioni: “Tenim ara mateix entre 500 i 800 Mw de projectes amb tots els permisos però sense accés a la xarxa.” I el problema que fins ara ha singularitzat Catalunya, el llarg, llarguíssim, període de tramitacions: “La catalana ha estat la pitjor de les administracions en aquest aspecte, amb set-cents dies per considerar que un projecte té tota la paperassa que s’escau, cosa que no passa a cap altra comunitat autònoma; allà no hi ha tanta normativa escrita. Certament, el govern actual sembla haver entès la magnitud d’aquest problema i estar fent passos perquè les primeres etapes es puguin resoldre en un mes i accelerar així els projectes.” I després, “que l’Estat atorgui el dret d’accés a la xarxa”. Sobre un hipotètic allargament del cicle de vida de les centrals nuclears, Salvador Salat es fa algunes preguntes: “Però, no caldria invertir per donar garanties a aquesta ampliació? Es pot entendre que una tecnologia pugui funcionar correctament més enllà de la data límit d’operacions que se li havia atorgat?” Atès que a Europa ara bufen vents pronuclears, a Alemanya i França dins la UE, i el Regne Unit, fora, Salat planteja: “Si volen noves nuclears, és ben senzill: que facin concursos per a projectes de 1.000 MW d’energia ferma en continu, en què la nuclear competeixi amb les renovables més bateries. Guanyaríem de sobres, per ser més competitius.” Des de l’angle renovable se sospita que hi podria haver un clar afany de negoci en aquesta pròrroga. Salat raona: “El MW per hora de nuclear costa entre 60 i 65 euros, 33 dels quals són d’inversió. En un primer any de pròrroga, en restar aquests 33 euros, ja que s’ha assolit l’amortització, perfectament es poden aconseguir per al propietari 225 euros de benefici cada any.” Dins d’aquest raonament, hom voldria prorrogar l’activitat de les nuclears prou anys fins que el preu de l’energia anés a la baixa, i ja no sortís a compte mantenir actives les centrals.

Víctor Cusí, president d’EolicCat tampoc no vol excuses, i creu que el que cal “és accelerar la transició energètica, fent més senzilla la tramitació de projectes. Tota una altra cosa és fugir cap endavant, perquè les centrals nuclears s’han d’acabar tancant.” Cusí no entén que es pugui associar l’energia nuclear amb la independència energètica: “Hi ha dependència, perquè s’ha d’importar l’urani. La independència només la dona la renovable, solar i eòlica amb el suport de l’emmagatzematge, que permet guanyar competitivitat, ja que el cost de generació es redueix i no has d’importar l’energia.” En aquest sentit, Cusí no s’està d’advertir que “la clau és l’emmagatzematge: cal donar-hi facilitats i aclarir la normativa, perquè només emmagatzemant l’energia que generen el sol i el vent podem tendir cap a un model 100% renovable.” Com a promotor de projectes eòlics, Cusí també ha patit la desesperació que representa veure com un projecte de parc eòlic s’encalla en el maremàgnum burocràtic: “Sembla que ara hi ha més voluntat per fer més àgil la tramitació, per gestionar millor la coordinació entre departaments: no pot ser que si soluciones la qüestió ambiental, generis un problema urbanístic, o a l’inrevés.” En la seva visió, és especialment problemàtica la qüestió dels accessos a la xarxa: “Arreu d’Espanya, la sol·licitud ’accessos a la xarxa de projectes renovables ha superat amb escreix les expectatives contingudes en el Plan Nacional Integrado de Energía y Clima (PNIEC), amb la qual cosa l’Estat ha aturat la concessió d’accessos perquè no hi hagi especulació amb els punts de connexió. Cal prioritzar per a Catalunya concursos de capacitat amb nusos per estimular la instal·lació de projectes.” En eòlica, hi ha centenars de MW pendents d’aquests concursos de capacitat.

Des de sectors empresarials, l’allargament del cicle productiu de les centrals nuclears “és inevitable”, segons afirma categòric Salvador Sedó, director de Desenvolupament Sostenible de Foment. “En aquests moments ja sabem que la transició energètica cap a les renovables ha fracassat, no podem complir el que estipula el Proencat per al 2030.” Hi afegeix: “Hem perdut el tren, i si volem avançar en la descarbonització i l’electrificació de la demanda d’energia és necessari allargar el cicle productiu de les centrals a Catalunya i l’Estat, perquè, a més a més, hem de garantir l’estabilitat del subministrament, d’una banda, i dels preus, de l’altra: no s’han parat a pensar que sense les nuclears el preu del rebut de la llum pot pujar tranquil·lament 24 euros el MW.” Sedó explica que “dependre del gas pot representar un encariment de la factura energètica”.

Sedó recorda que “grans acords de la UE, com el Clean Energy Deal, el que cerquen és arribar a la neutralitat climàtica el 2050, descarbonitzant processos i fonts energètiques, i l’energia nuclear no és emissora de CO2. Mentre no hi hagi capacitat d’emmagatzematge, la nuclear és una eina per sostenir el sistema.” En recórrer a exemples, ens demana que imaginem què passaria “si el complex petroquímic de Tarragona decidís electrificar-se, cosa que multiplicaria per tres la seva actual demanda elèctrica”.

Segons afirma Sedó, “en aquests moments, moltes empreses no venen a instal·lar-se a Catalunya perquè volen electrificar processos i no veuen que això aquí sigui possible.” Si obrim el focus i observem el panorama europeu, cal adonar-se, segons diu Sedó, “de la situació geopolítica, i cal fer tot el possible per evitar comprar gas rus o gas natural liquat (GNL) procedent dels EUA”. I per evitar aquestes importacions, en el cas espanyol, potser s’ha errat en l’estratègia: “S’ha anat a potenciar l’electrificació, i no s’ha tingut en compte una font energètica com ara els gasos renovables, que ja comença a ser considerable a països europeus com França, on ja en tenen més de 300, mentre que a tot Espanya n’hi ha onze. I hauria estat una aposta per una energia tèrmica que s’adiu perfectament a les necessitats de la indústria.

Però a les companyies elèctriques, que van pactar el 2019 amb el govern, els interessaria aquesta prolongació de l’activitat? Salvador Sedó considera que sí, “però amb una fiscalitat diferent: ara han de suportar diversos impostos, fins al punt que en el preu del MW nuclear, el 41% és d’impostos. A Espanya, l’energia és competitiva fins que li apliquen els impostos, que la converteixen en la més cara d’Europa. A veure si fan cas a la UE, que ha demanat als Estats una rebaixa de la fiscalitat de l’energia elèctrica”.

Una altra patronal, Cecot, es mou en paràmetres semblants. Com diu el president de la Comissió d’Energia i Sostenibilitat, Oriol Xalabarder, també entén que la nuclear “és una font de generació que aporta una producció estable i contínua, que no depèn de condicions meteorològiques i que, per tant, contribueix de manera decisiva a garantir la seguretat i l’estabilitat del subministrament elèctric al país”. Per tant, afirma: “Considerem positiu estudiar l’allargament de les centrals nuclears de Catalunya, sempre que es faci amb garanties de seguretat, transparència i supervisió per part dels organismes competents. Aquesta ampliació ha de permetre guanyar el temps necessari perquè el sistema energètica català pugui desenvolupar les alternatives renovables amb prou solidesa i capacitat.” No obstant això, “aquest escenari només serà viable si Catalunya accelera de manera decidida la implantació de fonts d’energia renovable, i és imprescindible impulsar projectes de gran escala, tant eòlics com fotovoltaics, amb una planificació territorial adequada, participació local i criteris de sostenibilitat.”

Les darreres reflexions del Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya, en el sentir d’ajornar l’apagada nuclear per garantir el subministrament, “no volen ser de cap de les maneres un debat sobre tecnologies”, com avisa d’entrada Lluís Pinós, president de la Comissió d’Energia del col·legi. “Simplement, constatem que a Catalunya no es compleixen les premisses del Pniec i el Proencat, amb un desenvolupament de les energies renovables que permetia deixar de recórrer al carbó i el gas natural i aturar les centrals nuclears. Així doncs, ens enfrontem a tres opcions: en la primera, ens saltem el compromís de reduir el CO2 i continuem cremant gas natural. En la segona, ens fem portar energia d’altres territoris, però això és prou difícil, ja hem vist com s’han aturat línies de molta alta tensió com la que havia projectat Forestalia, que va ser rebutjada per un informe negatiu de la Generalitat sobre biodiversitat. I la tercera possibilitat és allargar la vida útil de les centrals nuclears.” En aquest retard, el portaveu dels enginyers industrials també considera, com els promotors, que en l’arrel d’aquest desenvolupament deficient de les renovables “hi ha la lenta tramitació administrativa que s’esdevé a Catalunya, on cada àrea de govern, ja sigui Medi Ambient, Agricultura o Energia, posa el seu petit pal a les rodes”. I això ens du a tot un seguit d’incerteses a mitjà termini: “Aconseguirem que els projectes de renovables es materialitzin en els terminis establerts? Tindrem xarxa suficient i capacitat d’emmagatzematge per garantir una potència ferma? Serem capaços de garantir el subministrament?” En tot cas, Pinós afirma: “No crec que ara hi hagi una nova atracció per l’energia nuclear. No es tracta d’aixecar noves centrals, es tracta de mantenir les que hi ha el temps que sigui necessari.”

Mar Reguant, investigadora d’economia en el camp de l’energia i membre del col·lectiu Renovem-nos, no creu que la nuclear pugui tenir un paper complementari de les renovables en la transició energètica. “L’energia nuclear no complementa les renovables perquè no és flexible, i ja s’han esdevingut episodis en què per un excés d’oferta d’energia nuclear, com que els reactors no poden aturar-se, has de llençar sol i vent.” No pensa que sigui una estratègia intel·ligent dedicar diners a la nova generació de nuclears de butxaca, els petits reactors modulars, “perquè és una aposta que pot costar molts diners, que es podrien emprar perfectament per tirar endavant projectes de renovables i d’emmagatzematge. La indústria dels combustibles ho deu veure bé, perquè és una manera d’arrabassar inversió a les renovables.” Reguant, professora a la UAB i a la Universitat Northwestern de Chicago, ens recorda: “Fins al 2035 encara hi ha temps per a fer els deures, així que no caldria donar més corda a les nuclears, que no oblidem que són infraestructures que poden trigar fins a quinze anys a fer-se realitat. A més, si es crema gas en una proporció raonable durant dos anys, no crec que es qüestionin els objectius de descarbonització.” Reguant recorda que l’energia solar ha passat del 10% al 17% de la demanda elèctrica en dos anys, i sense tenir en compte la generació de les teulades. Un ritme exponencial que permetria afegir un 5% d’electricitat a solar cada any. Pep Puig, expert en qüestions energètiques i mediambientals i històric promotor de les renovables a casa nostra, considera que és una veritable “fal·làcia”: “El país no està aïllat energèticament, formem part dels sistemes energètics ibèric i europeu, dels quals importem energia, perquè som deficitaris.” Segons el seu parer, “és clar que les nuclears fan nosa, és una tecnologia que, en aquest temps en què, a més a més de la demanda, també és variable l’oferta, té problemes per adaptar-se a la flexibilitat que requereix el mercat. Van a pinyó fix, i pujar o baixar els pot comportar un problema de seguretat.” Puig no tem els vents nuclears que bufen des d’Europa: “La dinàmica de la inversió en energia al món va cap a l’eòlica i fotovoltaica, perquè tots els projectes es regeixen pel preu del kWh, i el de la nuclear és més car.” Davant el fenomen de les anomenades nuclears de butxaca, el cert és que centrals de 300 MW estan tenint un cost de 5.400 milions de dòlars: “No es van fer grans perquè si, sinó per rebaixar el seu cost unitari”, com diu Puig.