“Ara és l’hora de la política, és a dir, del lideratge i del projecte”

El con­se­ller d’Eco­no­mia, Antoni Cas­tells, porta les reg­nes de l’eco­no­mia cata­lana. Des de la seva pri­vi­le­gi­ada i com­pro­mesa talaia, l’exa­mina per a l’AVUI.

Qui­nes són les pers­pec­ti­ves de l’eco­no­mia cata­lana a curt ter­mini?
Estem sor­tint de la recessió. I ara mateix hi ha indi­cis (bas­tant més que un brot verd aïllat) que ens diuen que s’ha produït clara­ment un canvi de tendència. Encara que és difícil vati­ci­nar quin serà el moment precís en què ho puguem cer­ti­fi­car, és pro­ba­ble que el pri­mer tri­mes­tre d’enguany dei­xem enrere les taxes de crei­xe­ment nega­ti­ves.

Hem superat el pit­jor moment?
El pit­jor moment va ser l’últim tri­mes­tre del 2008 i el pri­mer semes­tre del 2009. Avui estem sor­tint de la recessió. Encara que també és evi­dent que, men­tre tin­guem taxes de crei­xe­ment nega­ti­ves, no podrem dir que ja hem tocat fons.

L’eco­no­mia cata­lana és molt oberta. Les últi­mes dades apun­ten a un refre­da­ment de la recu­pe­ració a Europa. Això ens pot jugar en con­tra?
Cer­ta­ment, la nos­tra eco­no­mia és la més oberta d’Espa­nya i està for­ta­ment inte­grada a la zona euro. I és per això que, quan a Europa les coses ana­ven mala­ment, a nosal­tres ens per­ju­di­cava, i ara que l’eco­no­mia de la zona euro s’està recu­pe­rant, nosal­tres ho nota­rem favo­ra­ble­ment. Amb tot, hem de ser pru­dents. I si bé és cert que Europa està sor­tint de la crisi, la recu­pe­ració encara s’ha de con­so­li­dar.

S’ha d’enfor­tir la demanda interna?
Les expor­ta­ci­ons són molt impor­tants. Però no tot­hom pot créixer només gràcies a les expor­ta­ci­ons, perquè si un país exporta és perquè un altre ha d’haver impor­tat. De manera que és fona­men­tal recu­pe­rar la demanda interna de con­sum i in versió.

La demanda interna només s’enfor­tirà si s’atura la des­trucció d’ocu­pació. Qui­nes són les seves pre­vi­si­ons?
El procés de des­trucció d’ocu­pació més intens ha que­dat enrere. Tan­ma­teix, durant el 2010 segui­rem per­dent llocs de tre­ball, si bé a un ritme més alen­tit. Espe­rem que a final d’any, com ha anun­ciat el pre­si­dent Zapa­tero, començarem a crear ocu­pació, tot i que hem de ser cons­ci­ents que entre l’inici de la recu­pe­ració i la cre­ació neta de llocs de tre­ball hi ha un deca­latge de tres o qua­tre tri­mes­tres. I, a més, fins que s’asso­lei­xen taxes de crei­xe­ment d’entre un 1,5% i un 2%, no comença a dis­mi­nuir l’atur.

La recap­tació tri­butària ha cai­gut un 24% i s’ha traduït en una pre­visió de dèficit per al 2010 d’un 3,25%. La minis­tra Sal­gado acaba de donar un toc d’alerta a les auto­no­mies.
Al govern de Cata­lu­nya ningú li ha de fer adver­ti­ments. I la minis­tra Sal­gado és prou cons­ci­ent de la importància de les rela­ci­ons ins­ti­tu­ci­o­nals per no fer-ho. Espa­nya, cer­ta­ment, té un dèficit molt ele­vat, al vol­tant d’un 11,4%, i s’ha de fer un esforç d’aus­te­ri­tat. Però cal pre­ci­sar que el gruix més impor­tant d’aquest dèficit cor­res­pon al govern cen­tral.

El dèficit autonòmic és d’un 2,2%.
Exac­ta­ment, i equi­val a menys del 20% del total. Tin­gui en compte que les comu­ni­tats autònomes ges­ti­o­nem un 35% de la des­pesa pública total. De manera que en pro­porció a la seva par­ti­ci­pació en la des­pesa pública total, l’Estat té un dèficit bas­tant més alt que les auto­no­mies.

Les auto­no­mies ges­ti­o­nen millor?
No vull fer anàlisis sim­plis­tes que s’enten­drien com una des­qua­li­fi­cació cap a altres governs o admi­nis­tra­ci­ons. Vull recor­dar, però, que els governs autonòmics ges­ti­o­nen els ser­veis públics de l’Estat de benes­tar (edu­cació, salut, ser­veis soci­als), que són essen­ci­als en moments de crisi. I també vull subrat­llar que els nos­tres ingres­sos s’han enfon­sat tant o més que els de l’Estat. És per això que cal res­pon­dre de manera molt severa quan es llan­cen mis­sat­ges que acu­sen les auto­no­mies de mal­gas­ta­do­res. És rotun­da­ment fals. Nosal­tres també podríem fer una anàlisi sim­plista, a par­tir de les par­ti­ci­pa­ci­ons rela­ti­ves de l’Estat i les auto­no­mies en el dèficit total, i l’Estat no en sor­ti­ria ben parat. I no ho fem. Per lle­ial­tat, per sen­tit de la res­pon­sa­bi­li­tat ins­ti­tu­ci­o­nal i perquè seria injust. De manera que el govern cen­tral no ho hau­ria de fer, ni hau­ria d’abo­nar aquesta idea d’unes comu­ni­tats autònomes mal­gas­ta­do­res a les quals cal posar a rat­lla, que amb tanta fruïció difo­nen alguns. Si caiem en la sim­pli­fi­cació, no sé qui en sor­ti­ria més per­ju­di­cat.

¿Amb la crisi Cata­lu­nya està cor­re­gint els dese­qui­li­bris de l’última dècada?
La carac­terística essen­cial, sin­gu­lar, de la crisi a casa nos­tra és que nosal­tres hem de llui­tar con­tra la recessió i a la vegada recu­pe­rar la com­pe­ti­ti­vi­tat. I ho hem de fer a la vegada, i si no, no sor­ti­rem de la crisi. Altres països no tenen aquest pro­blema. França o Ale­ma­nya, per exem­ple, no tenen un pro­blema de com­pe­ti­ti­vi­tat. Nosal­tres, sí. Per això, ara la recepta ha de ser: ajus­ta­ment i refor­mes. Ajus­ta­ment per reconèixer que som més pobres i que en part hem vis­cut gràcies a l’endeu­ta­ment, i refor­mes per recu­pe­rar la com­pe­ti­ti­vi­tat.

Com podem ser més com­pe­ti­tius?
La com­pe­ti­ti­vi­tat no és res més que el quo­ci­ent entre la pro­duc­ti­vi­tat i els cos­tos. I si hem per­dut com­pe­ti­ti­vi­tat és per les dues coses. Perquè des que hem entrat a la zona euro hem tin­gut una inflació acu­mu­lada entre 15 i 20 punts per sobre de França i Ale­ma­nya; és a dir, els cos­tos han cres­cut més. I perquè som menys pro­duc­tius i, a més, la nos­tra pro­duc­ti­vi­tat ha cres­cut menys.

Pèrdua de com­pe­ti­ti­vi­tat, baixa pro­duc­ti­vi­tat. Tenim més dese­qui­li­bris?
De fet, aquest dese­qui­li­bri és el reflex d’altres dese­qui­li­bris. Els tres dese­qui­li­bris bàsics de la nos­tra eco­no­mia, els pro­ble­mes específics que ens dife­ren­cien d’altres eco­no­mies, són el pes del sec­tor immo­bi­li­ari, l’ele­vat dèficit comer­cial (que ara, amb la recessió, s’ha reduït) i, evi­dent­ment, els dese­qui­li­bris del mer­cat de tre­ball.

Espa­nya va en la direcció cor­recta?
Els dese­qui­li­bris que li he comen­tat tenen sobre­tot una dimensió espa­nyola i mol­tes de les refor­mes estruc­tu­rals que s’han d’abor­dar s’han de fer en l’àmbit esta­tal. Com abans li he dit, crec que ara l’única recepta pos­si­ble és ajus­ta­ment i refor­mes. I per abor­dar les dues coses els fac­tors polítics són fona­men­tals. Ara és l’hora de la política. És a dir, del lide­ratge i del pro­jecte. I dels grans con­sen­sos sobre els objec­tius bàsics. Cal poder dir: la situ­ació és difícil, caldrà fer sacri­fi­cis, però valdrà la pena i ens en sor­ti­rem, perquè tenim uns magnífics fona­ments i sabem on anem. I cal que aquest dis­curs sigui capaç de merèixer la con­fiança de la majo­ria de la soci­e­tat. Sabent que sem­pre hi haurà sec­tors mino­ri­ta­ris que es resis­ti­ran a qual­se­vol canvi. En unes cir­cumstàncies molt més dramàtiques Churc­hill no va ama­gar la rea­li­tat al poble britànic. Li va dema­nar “sang, suor i llàgri­mes”. Però els va dir que valia la pena, que gua­nya­rien la guerra. El lide­ratge s’acon­se­gueix fent una àmplia majo­ria dar­rere d’unes ban­de­res i afron­tant situ­a­ci­ons incòmodes amb coratge i deter­mi­nació.

A Cata­lu­nya s’ha asso­lit un pacte entre govern, sin­di­cats i patro­nal. A Espa­nya sem­bla impos­si­ble.
Nosal­tres no hem de donar lliçons a ningú. Però aquest és també el moment de Cata­lu­nya. Cata­lu­nya ha d’exer­cir un paper de lide­ratge. Pel nos­tre pes, perquè ens convé, i perquè tenim coses a dir. Perquè podem fer pro­pos­tes cons­truc­ti­ves que aju­din a resol­dre els pro­ble­mes que avui té l’eco­no­mia espa­nyola. L’Acord Estratègic és un bon exem­ple de per on hau­rien d’anar les coses: mirar més enllà, sabent que hem de trans­for­mar el nos­tre model de com­pe­ti­ti­vi­tat, i fer-ho tots ple­gats, a través del pacte i la con­cer­tació.

Com valora la ini­ci­a­tiva del rei d’emplaçar els actors polítics i soci­als a asso­lir un pacte d’Estat?
El rei fa el que creu que és neces­sari i si el seu propòsit és acon­se­guir uni­tat per afron­tar la crisi, només ho puc valo­rar posi­ti­va­ment.

A Espa­nya patim molt atur i un dèficit ele­vat. Què s’ha de pri­o­rit­zar?
La qüestió clau és reduir el dèficit sense agu­dit­zar la recessió. Al revés, sabent que els estímuls fis­cals (que por­ten ine­vi­ta­ble­ment al dèficit) han estat deci­sius per llui­tar con­tra la recessió. I això s’ha traduït en un dèficit que avui s’ha de reduir, encara que no haguem sor­tit de la recessió. El veri­ta­ble dilema, el que ara ens estem jugant, és si la sor­tida de la crisi ens durà a una llarga etapa d’estan­ca­ment, agreu­jada per les polítiques d’aus­te­ri­tat, o si repren­drem el crei­xe­ment amb inten­si­tat. I això dependrà de la deter­mi­nació que tin­guem per fer bé l’ajus­ta­ment i per impul­sar les refor­mes necessàries per recu­pe­rar la com­pe­ti­ti­vi­tat.

Estem davant d’una crisi política?
De la mateixa manera que no hi ha bona política si l’eco­no­mia va mala­ment, l’eco­no­mia no va bé si no hi ha bona política. Abans ho he dit. Aquest és, com mai, el moment de la política. Fuen­tes Quin­tana, que va ser l’artífex dels Pac­tes de la Mon­cloa, sem­pre deia que la política ha de fer pos­si­ble el que és econòmica­ment neces­sari. En un moment en què cal assu­mir sacri­fi­cis, els ciu­ta­dans només dona­ran suport a aquest impuls refor­mista i podrem vèncer les ine­vi­ta­bles resistències que sem­pre hi ha davant dels can­vis si des del poder polític es trans­met con­fiança i s’arti­cula un pro­jecte que pugui ser com­par­tit per tot­hom, i que sigui engres­ca­dor.

Està recla­mant lide­ratge a Espa­nya. El tenim a Cata­lu­nya?
Evi­dent­ment que sí.

Veu el futur amb opti­misme?
L’opti­misme és un estat d’ànim. L’impor­tant és la con­fiança i tenim tots els motius per tenir-ne: tenim uns molt bons fona­ments i aquest país se n’ha sor­tit en situ­a­ci­ons molt més difícils que aquesta que estem tra­ves­sant. Aquest és un país que es creix davant l’adver­si­tat. Ara ens toca demos­trar la nos­tra vàlua: els polítics, els empre­sa­ris, els tre­ba­lla­dors, els pro­fes­si­o­nals, els uni­ver­si­ta­ris ara hem de saber estar a l’alçada. A l’alçada que el país té dret a exi­gir-nos i que espera de nosal­tres. Ara és el moment de la política i és fona­men­tal que els que estem al cap­da­vant ens merei­xem la con­fiança dels ciu­ta­dans.