Pianos!

La fabri­cació de pia­nos fou impor­tant a la Cata­lu­nya del 1900. Per bé que n'hi ha notícies des de 1800 (els noms dels fabri­cants són: Joseph Franz Otter, Johan­nes Kyburz, Josep Munné, Manuel Bor­das), les grans empre­ses comen­cen als anys 1850-60.

A l'informe sobre l'eco­no­mia cata­lana el 1908 d'Édouard Escarra, pro­fes­sor de la Uni­ver­si­tat de Lille, lle­gim una cosa sor­pre­nent: a Cata­lu­nya “només les indústries químiques i elèctri­ques i les dedi­ca­des a la fabri­cació de pia­nos i d'automòbils són exem­ples de gran empresa capi­ta­lista”. És a dir: a Cata­lu­nya, el sis­tema de pro­ducció gran capi­ta­lista era a 4 sec­tors: el químic (al segle XXI, segueix, només cal pen­sar en la petroquímica del Camp de Tar­ra­gona), l'elèctric (con­ti­nua), el de l'automòbil (segueix) i quart (i des­a­pa­re­gut) sec­tor: el de la fabri­cació d'uns ins­tru­ments musi­cals tan moderns i tan potents com són els pia­nos.

Al 1900, l'estu­di­osa Mut­sumi Fukus­hima explica que hi havia una qua­ran­tena d'empre­ses cata­la­nes que produïen dife­rents tipus de pia­nos. Les més impor­tants eren: Priu & Mallard (cre­ada el 1860), Guarro Guim (1860), Chas­saigne (1864), Estela & Ber­na­reggí (1864), Lech (1867, esde­vin­guda Nogués, Moli­ner i Soler el 1883), Ray­nard & Mase­ras (1871), Vidal (1879), Coro­mina & Riera (1895), Ortiz & Cussó (1898), Badia (1900).

Ortiz & Cussó adop­ta­ria, ben aviat, com a nom comer­cial Cussó SFHA, Soci­e­tat Franco-His­pano-Ame­ri­cana. La seva pro­ducció fou molt impor­tant: 1.000 pia­nos/any, a l'entorn de 3 pia­nos/dia! Una pro­ducció, doncs, modèlica, exem­plar, a mig camí entre l'arte­sa­nat i la pro­ducció en sèrie, entre l'obra ben feta de Ruskin i la pro­ducció en sèrie de Tay­lor. En un arti­cle d'una revista musi­cal valen­ci­ana de 1899, es parla de “la cadena de mun­tatge” a la fàbrica de 4 pisos de la SFHA al car­rer Rama­lle­res de Bar­ce­lona, on es fabri­ca­ven dos models: el piano dret i el piano de cua. Impres­cin­di­bles: la fone­ria metal·lúrgica situ­ada als afo­res i la selecció i impor­tació d'Amèrica de fus­tes d'alta qua­li­tat.

De la gran fàbrica de pisos situ­ada al car­rer València, a l'Eixam­ple de la ciu­tat de Bar­ce­lona (és a dir: de l'empresa fun­dada per Joan Chas­saigne i con­ti­nu­ada per la seva família), en sor­ti­rien, men­tre durà, quasi 100 anys, entre 1864 i 1960, uns 36.000 pia­nos, gai­rebé un piano cada dia. Amb pun­tes de pro­ducció en deter­mi­nats moments: el màxim, el 1918, just després de la fina­lit­zació de la I Guerra Mun­dial, amb més de 1.200 pia­nos fabri­cats a Chas­saigne aquell any. També se sap que l'empresa de Marià Guarro Guim arribà a fabri­car, durant la seva existència, uns 16.000 pia­nos. El mer­cat dels pia­nos cata­lans era el mer­cat naci­o­nal català (som al gran moment de la música pianística, de l'Acadèmia Mars­hall, de Gra­na­dos, Albéniz, etc.), el mer­cat penin­su­lar (car també s'expor­ten pia­nos a Por­tu­gal), el mer­cat sud-ame­ricà i el mer­cat antillà. Fins i tot, la fàbrica valen­ci­ana de Gómez i Fills anun­ci­ava, en la seva publi­ci­tat: “Cons­trucció espe­cial per a cli­mes d'Ultra­mar”.

Al seu informe sobre l'eco­no­mia cata­lana de 1908, Édouard Escarra situa a l'entorn de 700 el nom­bre de pia­nos expor­tats cada any per la indústria cata­lana fora de l'Estat espa­nyol. Si el total de pia­nos fabri­cat en aquell moment era d'uns 2.500/any, l'expor­tació sig­ni­fi­ca­ria gai­rebé el 30% de la pro­ducció. La Casa Chas­saigne expor­tava a Amèrica del Sud, però, també, a Itàlia, Tur­quia i les Fili­pi­nes. La fàbrica rela­ti­va­ment petita de Jaume Elias i Arasa anun­ci­ava que expor­tava a l'Argen­tina, el Bra­sil, Veneçuela, Cuba i Indo­xina.

Al mateix temps, però, el mer­cat català era un gran com­pra­dor dels excel·lents pia­nos dels excel·lents fabri­cants d'altres països. A par­tir dels anys 1920, el piano nota la com­petència del cinema sonor, de la ràdio, de la música gra­vada en disc. La música en viu ja no seria l'única música pos­si­ble. La fabri­cació de pia­nos expe­ri­men­tarà, len­ta­ment, una certa dava­llada. El 1939, el resul­tat de la Guerra d'Espa­nya no l'afa­vorí gens. Les dic­ta­du­res no eren gaire ami­gues dels pia­nos.