Endinsant-nos en ‘Inside Job'

El docu­men­tal del guio­nista, direc­tor i pro­duc­tor Char­les Fer­gu­son no pas­sarà a la història com una pel·lícula de culte, però és d'allò més reco­ma­na­ble i no es pot dei­xar pas­sar.

Pot­ser algú pen­sarà que no aporta grans nove­tats, però les dades que aporta per­me­ten enten­dre millor com es va incu­bar la crisi, les raons de la seva capa­ci­tat des­truc­tiva. El tre­ball posa cara a alguns dels seus res­pon­sa­bles, als seus irres­pon­sa­bles com­por­ta­ments i la ide­o­lo­gia que els sus­tenta.

En sor­tir del cinema et vénen al cap algu­nes pre­gun­tes, que poden sem­blar massa radi­cals pels que no han vist el docu­men­tal, però que estem obli­gats a fer-nos. Allà van algu­nes d'elles:

On ha que­dat l'ètica del capi­ta­lisme? On està la diferència entre eco­no­mia legal i eco­no­mia cri­mi­nal? Com és pos­si­ble que, amb el que ha pas­sat, no s'hagi produït cap reforma sig­ni­fi­ca­tiva de les regles de joc del sis­tema? És supor­ta­ble durant molt de temps un sis­tema social amb tanta con­cen­tració de poder i amb una dis­tri­bució de la riquesa tan injusta?

La des­cripció que fa, amb dades, de la con­cen­tració de poder econòmic i polític en poques empre­ses i ins­ti­tu­ci­ons -enti­tats finan­ce­res, agències de ràting, Reserva fede­ral, orga­nis­mes regu­la­dors i super­vi­sors- posa de mani­fest la feblesa democràtica d'aquest sis­tema social.

Ens des­criu com s'ha anat con­fi­gu­rant una veri­ta­ble casta aris­tocràtica que es repar­teix els càrrec públics i pri­vats estratègics, que pas­sen d'unes mans a unes altres de forma cir­cu­lar.

De fet es una nomen­cla­tura que té un gran poder, que actua al marge dels con­trols democràtics i que obté uns bene­fi­cis econòmics injus­ti­fi­cats amb mètodes immo­rals.

Posats a tro­bar algun però al docu­men­tal, pot­ser sobren les referències als vicis d'alguns dels pro­ta­go­nis­tes, expli­cats per una de les madams, i les pecu­li­ars per­so­na­li­tats psi­cològiques d'alguns d'ells, expli­ca­des per un dels seus tera­peu­tes. I també hi manca una anàlisi del paper jugat pels mit­jans de comu­ni­cació en la cre­ació de l'hàbitat ideològic que ha permès que aques­tes coses fos­sin con­si­de­ra­des nor­mals.

El que ha pas­sat no té el seu ori­gen en la per­so­na­li­tat amo­ral i malal­tissa d'alguns per­so­nat­ges sense escrúpols.

No estem davant de casos aïllats o de fac­tors indi­vi­du­als, impu­ta­bles a la con­dició humana – que també pot ser una de les expli­ca­ci­ons, però no la més impor­tant-. Estem davant d'uns com­por­ta­ments gene­rats i empa­rats per unes estruc­tu­res soci­als i polítiques que ho pro­pi­cien i ho han fet pos­si­ble.

Estem davant del para­digma de l'actual model econòmic i social. Hi ha esce­nes memo­ra­bles, com ara la manera com el repre­sen­tant del lobby de la indústria finan­cera jus­ti­fica els com­por­ta­ments de les enti­tats que repre­senta.

En algun pas­satge, el direc­tor, per car­re­gar les cul­pes sobre els res­pon­sa­bles als EUA, sem­bla que pre­ten­gui sal­var de la crema Europa. I res més lluny de la rea­li­tat.

En molts moments del docu­men­tal un té la sen­sació d'estar veient actors econòmics i polítics euro­peus, espa­nyols i cata­lans.

Quan el Bush fill explica que amb sala­ris bai­xos els tre­ba­lla­dors poden acce­dir a molt con­sum gràcies a les faci­li­tats que tenen per endeu­tar-se està expli­cant la bom­bo­lla espe­cu­la­tiva a Espa­nya i la seva capa­ci­tat des­truc­tiva.

Quan els res­pon­sa­bles d'enti­tats finan­ce­res jus­ti­fi­quen per què venien pro­duc­tes als seus cli­ents, pro­me­tent ele­va­des ren­di­bi­li­tats, al mateix temps que apos­ta­ven en els mer­cats perquè aquests pro­duc­tes per­des­sin el seu valor, és difícil no posar-li cara de ban­quer euro­peu. Quan els experts uni­ver­si­ta­ris es veuen acor­ra­lats davant les pre­gun­tes sobre el poc rigor dels seus estu­dis en relació amb la bon­dat d'aques­tes pràcti­ques que ara ha escla­tat, els diners que han obtin­gut per publi­car-los i les evi­dents incom­pa­ti­bi­li­tats legals i morals en què incor­rien, es fa molt difícil no pen­sar en alguns estu­dis sig­nats per la Fun­dación de Estu­dios de Eco­nomía Apli­cada (Fedea) a Espa­nya.

I quan algun dels entre­vis­tats jus­ti­fica la reducció d'impos­tos als rics, refe­rint-se a les herències, és com si apa­regués en escena l'actual pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya, Artur Mas. Encara que de manera indi­recta, la pel·lícula aporta impor­tants raons per defen­sar el model social euro­peu.

Les imat­ges de la situ­ació en què es tro­ben als Estats Units les per­so­nes que no tenen feina i no tenen pres­ta­ci­ons soci­als públi­ques són demo­li­do­res.

I per no par­lar de l'expli­cació de la pèrdua del valor de les pen­si­ons pri­va­des dels jubi­lats, vícti­mes de l'espe­cu­lació. Tot ple­gat ajuda a enten­dre la importància del sis­tema públic de segu­re­tat social euro­peu.

Crec que es tracta d'un bon mate­rial didàctic que cal­dria incor­po­rar als pro­jec­tes for­ma­tius de les uni­ver­si­tats i esco­les de negoci.