Habitatges amb emoció

Vaca­ris­ses sol començar el dia amb un llit de boira que sem­bla aïllar-la de la resta del món, però pas­sada una estona tot s'esva­eix i sor­geix la visió d'una vall esplèndida amb mun­ta­nya de Mont­ser­rat al fons. Aquest pai­satge el veu cada dia des de casa l'arqui­tecta Mònica Fernández. I sí, és casa seva, però ja és la sisena que té des de fa deu anys. La seva idea passa per pro­jec­tar un habi­tatge i cons­truir-lo, però no posar-lo a la venda, sinó viure-hi un temps i, després, “no ven­dre només una casa, sinó fer-ho des de les emo­ci­ons i les sen­sa­ci­ons”.

A la casa on resi­deix actu­al­ment -cone­guda com «la casa de vidre»- ja s'hi han fet rodatge d'espots de tele­visió i expo­si­ci­ons d'art. Fins i tot un cui­ner va mos­trar-hi interès en mun­tar-hi una escola de cuina. I és que, tal com deta­lla Fernández, es tracta d'una casa d'una sola planta, un loft amb mòduls i por­tes cor­re­dis­ses que per­me­ten dis­po­sar, per exem­ple, d'un espai des­ti­nat a seu cor­po­ra­tiva d'una petita empresa i la resta, fins i tot, com a habi­tatge.

Cons­truïda fa poc més d'un any, la casa té una superfície de 220 metres qua­drats i està edi­fi­cada “amb for­migó vist i amb pis­sarra natu­ral”, ja que l'arqui­tecta té clara “la importància dels mate­ri­als, sense aca­bats”, i una estètica “mini­ma­lista”. Després, és clar, el cli­ent ja podrà deco­rar o trans­for­mar la casa al seu gust. Per fer-ho, per­met moure fins i tot part de les parets exte­ri­ors, modu­lars i amb grans por­tes mallor­qui­nes cor­re­dis­ses, que faci­li­ten jugar amb la llum. “Pots gau­dir de la trans­for­mació de la llum al llarg del dia, i començar amb tota la claror directa de la vall al matí per aca­bar, al ves­pre, amb una explosió de tons taron­ges a les parets”, diu Fernández, que valora la casa en un milió d'euros, tot i que, tem­po­ral­ment, l'ha posat al mer­cat per 700.000 (se'n poden veure fotos a Loft­hou­se­sa­lein­bar­ce­lona.blogs­pot.com).

Fernández entén que la seva és una pro­posta atípica, ja que quan algú com­pra un pis o una casa ho fa per a tota la vida o per a una tem­po­rada llarga, amb tota la con­no­tació sen­ti­men­tal i d'arre­la­ment que com­porta. Ella, però, creu que ha de ven­dre “des de la diferència, no des de l'estan­dar­dit­zació”. Pot­ser és per això que algu­nes de les cases on viu abans de ven­dre-les tenen algun tret dife­ren­cial que les fa úniques: a Vaca­ris­ses mateix, ha cons­truït habi­tat­ges cone­guts com «el pro­jecte blanc» i «el pro­jecte llum», men­tre que a Ter­rassa, a l'àrea de les Fonts, hi va edi­fi­car una casa bio­climàtica. Fernández explica que veu el vin­cle amb les cases d'una manera prou par­ti­cu­lar, no tant per l'acu­mu­lació de records pel temps vis­cut, sinó per un lli­gam emo­ci­o­nal amb el que pot com­por­tar un pro­jecte futur.

Cul­tu­ral­ment, a Cata­lu­nya i a l'Estat espa­nyol la tendència és can­viar poques vega­des de casa, men­tre que en altres casos, com en l'anglo­saxó i el del cen­tre i nord d'Europa, la mobi­li­tat és més habi­tual. És per això que estan pro­mo­ci­o­nant la casa vaca­ris­senca en mer­cats inter­na­ci­o­nals, i fins i tot ja s'hi han interes­sat als Estats Units i a Holanda.

Aquesta arqui­tecta ha tre­ba­llat en una quin­zena més d'habi­tat­ges -són pro­jec­tes llargs- en els dar­rers deu anys. Actu­al­ment, ho fa en dos, a Cunit i refor­mant una masia. En tots els casos, però, vol que la idea de casa tin­gui a veure “amb la vida del cli­ent, amb el seu estil i les seves emo­ci­ons”.