Quina sanitat volem?
És un ciutadà? Crec que gairebé tothom se sent i vol ser un ciutadà, és a dir, membre d'una comunitat política i, com a tal, gaudir dels drets polítics, econòmics i socials propis d'aquella comunitat.
Des de fa 35 anys hem optat per un règim polític democràtic en el qual en més o menys grau (grau de democràcia i de recursos) els ciutadans han pogut anar dotant-se i configurant un marc legal i jurídic que s'emmiralla principalment en el model d'Estat del benestar. Aquest procés ha permès, ha fet possible que tots els ciutadans tinguin assegurats els serveis bàsics com són la sanitat i l'educació car s'ha acordat que fossin universals.
El nivell d'aquests serveis s'acosta al nivell mitjà europeu. En sanitat, però, els nivells assolits en diversos aspectes són reconeguts com a excel·lents, és així en el camp de la investigació, en el de la innovació en l'aplicació dels treballs de recerca, i en l'oferta de la majoria de serveis mèdics.
Es pot mantenir i fins i tot millorar aquest alt nivell de la sanitat pública? Sí, millorant l'eficiència i, és clar, amb més inversió si és factible.
Més eficiència en el sentit d'obtenir més i millor sanitat amb els recursos existents, és a dir, sense malversar recursos. Tant la majoria de professionals que treballen en aquest sector (metges, personal d'infermeria, investigadors, administratius, auxiliars, gestors) com els que l'estudien creuen que és possible i desitjable.
Respecte al finançament de la sanitat pública, cal tenir en compte tres fets. Primer, que una major eficiència redueix la càrrega financera. Segon, que aquest sector econòmic a banda de despeses genera ocupació, ingressos per al conjunt de l'economia, prestigi i la tan necessària confiança respecte a la nostra capacitat de gestió i d'innovació. Tercer, que si cal es pot implantar un impost finalista progressiu i temporal destinat exclusivament a generar els ingressos imprescindibles per al manteniment, per a la millora de la nostra sanitat pública. L'aplicació d'aquest tipus d'impost a països com ara Canadà o Alemanya ha estat ben acceptada per la població. Observem, a més a més, que els ingressos fiscals representaven al 2008 el 33,1% del PIB a Espanya, el 37,3% al Regne Unit, el 39,3% a la Unió Europea (27), el 47,1% a Suècia; que la despesa en sanitat al 2009 era del 5,8% del producte interior brut a Catalunya, mentre que la mitjana de la UE-15 era el 7,4% del PIB, i que la despesa sanitària per càpita representa, només, el 79,7% de la mitjana de la de la UE-15. Reformes fiscals i, també, del sistema de finançament autonòmic són imprescindibles.
Acomiadar personal format, tancar sales d'operacions, suprimir serveis, finançar la sanitat privada, privatitzar serveis, no és millorar l'eficiència i l'eficàcia de la nostra sanitat sinó malmetre recursos obtinguts per mitjà d'esforços personals i col·lectius i menystenir un dels drets humans que es considera bàsic, el dret a la salut. La salut de la ciutadania no pot dependre dels beneficis que obtingui la inversió privada, que actua lògicament d'acord amb les lleis del mercat.
Han estat les opcions dels ciutadans per aconseguir un major benestar individual i col·lectiu les que han permès aconseguir l'alt nivell i la universalitat de la sanitat pública. Mantenir l'excel·lència d'aquest servei bàsic només és possible revalidant aquelles opcions per mitjà d'un pacte social, del diàleg i acords entre ciutadans (usuaris efectius o potencials), professionals i les diverses administracions públiques amb competències respecte a la sanitat.
La salut depèn de decisions polítiques, del fet que la ciutadania opti per una sanitat pública eficient i eficaç, per una societat que consideri primordial el benestar de les persones i les innovacions destinades a millorar-lo.