A què estem esperant?

Encara que el Banc Cen­tral Euro­peu con­tinuï inter­ve­nint en el mer­cat de deute i la situ­ació política interna ten­deixi a recon­duir-se a Itàlia i Grècia, el mal sobirà euro­peu con­ti­nua avançant; comença a fer-se notar en alguns mer­cats emer­gents i, sobre­tot, afecta ja amb clare­dat emis­sors de deute de la zona euro: França (prima de risc a 10 anys per damunt dels 195 punts bàsics), Àustria (195), Finlàndia (85) i Fons Euro­peu d'Esta­bi­li­tat Finan­cera (206). Aquesta evo­lució subrat­lla la insu­ficiència dels ins­tru­ments de defensa dis­se­nyats a l'última cimera. Cada vegada resulta més evi­dent que l'alter­na­tiva a la rup­tura de l'euro reque­reix acci­ons deci­di­des, espe­ci­al­ment en dos sen­tits: dotar el BCE d'un man­dat clar d'últim garant de l'esta­bi­li­tat finan­cera, i donar pas­sos clars i creïbles en la direcció d'una unió fis­cal que per­meti albi­rar un futur d'emis­si­ons de deute con­jun­tes. No obs­tant això, la pri­mera línia d'acció té l'opo­sició del mateix BCE i Ale­ma­nya. Pel que fa a la segona acció, el govern ale­many hi dóna suport par­ci­al­ment, però con­ti­nua rebut­jant el corol·lari del bo euro­peu.

Les solu­ci­ons no sem­blen madu­res a curt ter­mini. La prin­ci­pal referència se situa ara en el Con­sell Euro­peu del 9 de desem­bre, en el qual podria començar a crear-se un con­sens sobre les pos­si­bles línies d'inte­gració fis­cal. Abans caldrà estar pen­dents de les reu­ni­ons de l'euro­grup i de l'Eco­fin (29 i 30 de novem­bre), de les nego­ci­a­ci­ons amb els teni­dors de deute grec per con­cre­tar els ter­mes de la qui­tació (diven­dres van començar a Frank­furt) i del resul­tat de les elec­ci­ons a l'Estat espa­nyol (el mer­cat veu­ria de bon ull una majo­ria abso­luta). L'horitzó fis­cal dels EUA podria començar a ocu­par també un pri­mer pla, davant la pro­xi­mi­tat de la data límit per a un acord sobre els ajus­ta­ments a llarg ter­mini entre demòcra­tes i repu­bli­cans, que estan nego­ci­ant en un comitè pari­tari. El pit­jor resul­tat pos­si­ble seria l'absència d'acord, davant la qual el risc d'una rebaixa de qua­li­fi­cació cre­ditícia seria alt.

En qual­se­vol cas, és con­ve­ni­ent tenir en compte el dife­rent impacte rela­tiu que l'últim epi­sodi de la crisi del deute sobirà euro­pea està tenint sobre els diver­sos mer­cats. El més afec­tat, sens dubte, és el mateix mer­cat de deute sobirà; no només és el més sen­si­ble als ris­cos de rup­tura de l'euro, sinó que pot estar espe­ci­al­ment con­di­ci­o­nat per les ven­des de títols d'uns bancs comer­ci­als que redu­ei­xen les seves tinen­ces per com­plir els reque­ri­ments de capi­tal de l'Auto­ri­tat Bancària Euro­pea. En con­seqüència, les pri­mes de risc se situen en màxims en el deute sobirà. L'impacte està sent una mica més baix en els índexs de crèdit, espe­ci­al­ment en els de CDS, que ni tan sols en el sec­tor finan­cer han arri­bat a superar màxims –la qual cosa podria ser pro­vo­cada, en part, pel fet que, arran de les qui­ta­ci­ons voluntàries, es posi en dubte la seva eficàcia, i s'aug­menti al seu torn la pressió sobre el deute sobirà–. Més feble encara, en ter­mes rela­tius, sem­bla l'impacte sobre l'euro, allu­nyat encara dels mínims de prin­ci­pis d'octu­bre. La repa­tri­ació de capi­tals dels bancs euro­peus podria jus­ti­fi­car-ho par­ci­al­ment. Final­ment, la renda vari­a­ble és l'actiu que més allu­nyat es manté dels mínims recents (del setem­bre), si bé també acusa el cop (l'Euros­toxx 50 perd més d'un 9% del 27 d'octu­bre ençà). Part de l'expli­cació d'aquest millor com­por­ta­ment rela­tiu resi­deix en l'evo­lució del mer­cat dels EUA (l'S&P 500 només perd un 4% del 27 d'octu­bre ençà), per les seves millors dades econòmiques. També cal con­si­de­rar les bai­xes valo­ra­ci­ons actu­als, el sen­ti­ment nega­tiu, els bai­xos nivells i l'absència d'alter­na­ti­ves d'inversió i les pro­hi­bi­ci­ons d'ope­rar en curt.