Reflotant piscifactories

Fa només uns anys que a la costa cata­lana s'hi van ins­tal·lar fins a dotze gran­ges de pei­xos. Eren les pri­me­res pis­ci­fac­to­ries amb gàbies o amb estruc­tu­res de ferro que s'ins­tal·laven a mar obert a tot l'Estat espa­nyol per engrei­xar-hi pei­xos com ara ora­des i llo­bar­ros. En un sec­tor emer­gent com el de l'aqüicul­tura, aquests pro­duc­tors es llançaven a l'aven­tura tras­lla­dant al Medi­ter­rani tècni­ques que fins ales­ho­res s'uti­lit­za­ven en països més res­guar­dats com ara Noru­ega, Xile o Grècia. Tot i l'empenta empre­sa­rial que van demos­trar des de l'inici i dis­po­sar d'una impor­tant xarxa científica al seu cos­tat, mol­tes de les empre­ses han aca­bat tan­cant.

Cata­lu­nya ha per­dut en els últims anys un 60% de les empre­ses aqüícoles i actu­al­ment només pro­du­ei­xen les dues ins­tal·laci­ons que hi ha a Roses i les de l'Amet­lla de Mar i les Cases d'Alca­nar. El pre­si­dent de l'Asso­ci­ació Cata­lana d'Aqüicul­tura, Antoni Mar­zoa, que va ser un dels pio­ners a mun­tar la pis­ci­fac­to­ria d'Arenys de Mar, explica que la capa­ci­tat pro­duc­tiva i l'empenta empre­sa­rial han tro­bat entre­bancs que han fet que es que­des­sin pel camí. Per començar la política comu­nitària de Brus­sel·les va pro­vo­car que molts inver­sors mar­xes­sin cap a altres comu­ni­tats autònomes més pre­mi­a­des pel que fa als ajuts a l'hora d'ins­tal·lar-se. A finals dels noranta la crisi del mer­cat d'espècies com ara l'orada i el llo­barro tam­poc no va faci­li­tar les coses a les explo­ta­ci­ons cata­la­nes. No només això, sinó que forts tem­po­rals van mal­me­tre algu­nes de les ins­tal·laci­ons, com ara la d'Arenys de Mar. “Van ser les pri­me­res bufe­ta­des d'un dis­curs interes­sat per dir que aquí no era un bon lloc per ins­tal·lar-se per l'onatge i la tem­pe­ra­tura de l'aigua, encara que s'ha vist que no és així”, explica Mar­zoa. Ara falta, però, “rea­ni­mar” el sec­tor i sobre­tot inver­sors que con­ti­nuen tenint més faci­li­tats en altres punts més allu­nyats de la costa cata­lana.

Per enca­rar el futur el sec­tor fa temps que reclama a l'admi­nis­tració un pla estratègic pre­fe­rent. La direc­tora gene­ral de Pesca, Mercè Sant­martí, explica que ja s'està tre­ba­llant per reco­pi­lar tot el que s'ha fet fins ara. “S'ha tre­ba­llat de manera molt ato­mit­zada i ara és el moment d'escol­tar els pocs que en saben, perquè és cert que no se'ls ha fet prou cas en moments deter­mi­nats”, explica. Tot i que reco­neix que els resul­tats seran a llarg ter­mini abans no es tor­nin a ins­tal·lar noves acti­vi­tats. Segons va expli­car la direc­tora gene­ral, s'estan fent ges­ti­ons per reac­ti­var la pla­ta­forma del Mas­nou i recu­pe­rar també la de Vila­nova i la Geltrú. La intenció és mirar de reno­var les con­ces­si­ons de les pis­ci­fac­to­ries abans no cadu­quin. Fle­xi­bi­lit­zar els cànons que s'apli­quen segons la llei de cos­tes per ocu­pació del domini públic és una altra de les rei­vin­di­ca­ci­ons del sec­tor, ja que crea greu­ges com­pa­ra­tius segons la zona.

L'ele­vat con­sum de peix al nos­tre país, amb un mer­cat propi que s'ha de pro­veir en més del 80% amb pro­duc­tes de fora, fa pre­veure que l'aqüicul­tura és un sec­tor de futur. El repte serà engres­car els inver­sors i donar l'empenta empre­sa­rial per no dei­xar per­dre els conei­xe­ments tècnics i científic i les bones con­di­ci­ons geogràfiques. El volum d'orada, llo­barro i tonyina que es va pro­duir a la costa cata­lana l'any 2010 va ser de 2.484 tones, un 10% menys res­pecte a l'any ante­rior.