Xocolates Torras, dolçor sense sucre

Fundada el 1890, aquesta empresa de Cornellà busca el seu futur en els productes que no controlen les multinacionals

La gent de certa edat segur que de petita es va diver­tir alguna vegada als gron­xa­dors de ferro de tona­li­tats gro­gues i ver­me­lles que lluïen el logo­tip de Cho­co­la­tes Tor­ras, o van mirar de com­ple­tar més d'una de les col·lec­ci­ons de cro­mos que apa­rei­xien quan desem­bo­li­ca­ves una rajola d'aque­lla marca tan popu­lar. D'això, però, ja fa molt temps. Rere d'unes dècades de pros­pe­ri­tat, Xoco­la­tes Tor­ras va entrar en un declivi que va cul­mi­nar el 1992 amb el traspàs del negoci.

Nova etapa

Contrària­ment al que sol pas­sar en aquests casos, els nous pro­pi­e­ta­ris no per­ta­nyien al mateix ram. Els com­pra­dors van ser la família Sans, un refe­rent impor­tant de l'ales­ho­res pròsper sec­tor tèxtil del Maresme. Les dues parts es conei­xien perquè l'antic pro­pi­e­tari, Celso Costa, a més de fabri­car xoco­lata, tenia una empresa de maquinària per a la indústria tèxtil.

Els nous amos van donar una ori­en­tació dife­rent a la Tor­ras. «Ens vam tro­bar que la marca no tenia cap pro­ducte líder, que Tor­ras no era com­pe­ti­tiva», reme­mora el gerent de l'empresa, Xavier Reco­der. Al marge de fer unes for­tes inver­si­ons a la fac­to­ria, es va bus­car un sec­tor –«un nínxol de mer­cat»– on l'empresa del Pla de l'Estany es dis­tingís de la com­petència.

Expor­tació

Va ser d'aquesta manera que Tor­ras es va abo­car a la fabri­cació de la xoco­lata sense sucre (molt apre­ci­ada pels que cui­den la dieta, sigui o no per pres­cripció mèdica), una decisió sens dubte ago­sa­rada, tenint en compte els bai­xos índexs de con­sum d'aquest pro­ducte que hi havia a l'Estat. «Però a Europa ja hi havia una certa tra­dició», acla­reix Reco­der. El repte d'aquell moment –narra el nos­tre inter­lo­cu­tor– va ser acon­se­guir que l'eli­mi­nació del sucre no redundés en con­tra del sabor. En aquest procés, basat en la uti­lit­zació del mal­ti­tol com a edul­co­rant, van tenir la col·labo­ració d'una empresa xoco­la­tera belga amb experiència.

Els esforços de venda es van cen­trar en l'expor­tació, bé uti­lit­zant la pròpia marca o bé tre­ba­llant per a mar­ques blan­ques. Després de pas­sar uns anys deli­cats, l'empresa es va refer pre­ci­sa­ment a còpia d'enviar la seva xoco­lata sense sucre a 37 països dife­rents, repar­tits entre la UE, els Estats Units, Amèrica del Sud, Amèrica Cen­tral, l'Extrem Ori­ent i Oce­a­nia. A Austràlia en aquests moments la marca Tor­ras és la més venuda.

2.000.
TONES.
És la quantitat de xocolata que produeix Torras cada any. La meitat correspon a productes elaborats sense sucre. La xocolata negra és la que té més sortida, seguida de la xocolata amb llet. La blanca tan sols representa el 10% del total. Al marge de les rajoles, Torras continua venent –entre altres productes– xocolata a la tassa, una modalitat de la qual és la marca número 1 a Catalunya, segons l'empresa. Quant a facturació, l'any passat Torras, que té 27 empleats, va vendre per valor de 7 milions d'euros. Darrerament –asseguren a Torras– s'han produït uns notables increments de vendes, traduïts en un augment de la facturació d'un 25% en els últims tres anys.

Torras, Costa i Sans

L'origen de Xocolates Torras es remunta a l'any 1890, quan es va obrir un modest obrador xocolater al Molí Nou de Banyoles regentat per Dolors Torras. La ciutat ja tenia una certa trajectòria en aquest ram: a finals del segle XVIII havia obert Xocolata Torrent a ca n'Hort (tancaria el 1929) i el 1800 s'havia fundat Xocolata Ametller (també desapareguda fa temps). Coetània de Torras hi havia la Xocolata Mas, fundada el 1914 i desapareguda en la dècada del 1950.

La mateixa família de Dolors Torras va portar directament el negoci fins al 1910, en què el van llogar a Celso Costa Mascaró i Joan Boschmonar. Aquesta societat es va desfer el 1922, moment en què el fill de Celso Costa, Josep, va comprar la xocolatera. El 1927 la fàbrica es va traslladar a un edifici de l'actual avinguda dels Països Catalans de Banyoles. Després de la guerra (durant el conflicte l'empresa es va col·lectivitzar) el negoci va passar a mans dels dos fills de Josep Costa, Celso i Joan. El març de 1973, amb Celso Costa com a cap visible de l'empresa, es van inaugurar les instal·lacions de Cornellà del Terri. Finalment, el 1992 Costa va traspassar el negoci a la família Sans, actuals propietaris.

Bombons, «fondu», crema de cacau

Els catàlegs de Torras són una temptació per als llaminers. Al mostrari dels productes que fabriquen amb sucre, hi trobem xocolata negra, un preparat per a fondu amb fruita, crema de cacau amb avellanes, xocolata de la pedra, bombons, xocolata en pols, les rajoles tradicionals de diverses combinacions...

Pràcticament la mateixa oferta s'ofereix en la versió sense sucre, la qual cosa pot resultar sorprenent per al neòfit. Fan de tot: rajoles amb els gustos tradicionals (que si amb llet, que si negra amb ametlles, que si blanca, fondant, etc.), rajoles de xocolata amb fruita o cereals; crema de cacau amb avellanes, bombons, xocolata per fondre sense colesterol i galetes vitaminades amb soja.

Quan els cromos feien comprar

Abans que els publicistes de carrera i els titulats en màrqueting irrompessin en els consells d'administració, eren els mateixos empresaris, els que decidien la manera de donar a conèixer i promocionar els seus productes. N'hi havia que no se'n sortien perquè no hi entenien ni un borrall, i n'hi havia d'altres que triomfaven, probablement per instint. La família Costa, antiga propietària de Xocolates Torras, va ser d'aquests últims. Al costat de carreteres, en llocs ben visibles, van deixar velles furgonetes de repartiment amb la marca pintada; van sembrar els llocs on anava a jugar la mainada de gronxadors de propaganda (eren uns aparells de ferro que ara no superarien un control de seguretat) i, sobretot, en molta gent van crear l'hàbit de fer les col·leccions de cromos que portaven les rajoles. Trenta anys després d'haver-se deixat de fer, han esdevingut unes peces de col·leccionista molt preuades en determinats cercles. De tant en tant se'n subhasten per internet.

Visites guiades i un parc amb animals

La fàbrica està integrada a la Guia de Turisme Industrial i es pot visitar. De fet, fer un tomb per les instal·lacions –amarades d'una agradable flaire de xocolata– ja fa anys que és un clàssic de les sortides escolars i grups de la tercera edat. La ruta per la fàbrica es fa en companyia d'un guia. Una galeria elevada sobre l'interior de la planta permet veure, des del darrere d'uns vidres, una part del procés de fabricació. En aquesta mateixa galeria, s'hi exposen imatges il·lustratives de la centenària història de la casa, entre les quals, els cèlebres cromos. L'estada culmina amb la projecció d'un audiovisual en què es resumeix de manera didàctica com es fan les rajoles i els altres productes.

Per als més petits, a l'atractiu de les instal·lacions cal afegir-hi el del petit zoològic que hi ha al recinte exterior, amb cinc daines i vuit xais. Abans hi havia hagut fins i tot galls dindi, oques i cignes. Va ser una iniciativa del malaguanyat Celso Costa. Tot i els canvis que els nous amos van fer a la fàbrica, aquest espai el van mantenir, ja que formava part de la personalitat del complex.

«La xocolata no té un preu prohibitiu i és un element de plaer»

L'estratègia de futur de l'empresa és continuar treballant sobretot en l'exportació dels productes sense sucre. Mentre que els europeus ja en som uns grans consumidors, el mercat en alça se situa ara al continent americà
R. ESTÉBAN

A mitjan anys 90 i a principi de la dècada actual, Xocolates Torras va passar moments difícils que avui ja semblen superats. Al capdavant de la xocolatera de Cornellà del Terri hi ha Xavier Recoder, procedent –com els propietaris de l'empresa– del ram del tèxtil.

–En quin moment es troba el sector de l'alimentació i concretament el subsector de la xocolata?

–«La crisi que afecta tothom incideix en el consum, és clar, però la xocolata manté una certa estabilitat. Pensem que és un producte que no té un preu prohibitiu (per menys d'un euro tens una rajola de xocolata) i que, a més, és un element de plaer, un petit caprici que la gent continua pagant gustosament. Això fa que, normalment, sigui de les últimes coses de què vols prescindir. De tota manera, sí que és veritat que es nota un increment del consum de marques blanques –més barates– en relació amb les marques pròpies de fabricants.»

–Continua creixent la demanda de la xocolata sense sucre?

–«Continua creixent. A Europa ja és un producte molt consolidat, però tot i això hi continua augmentant la demanda. Això mateix passa en mercats anglosaxons com els Estats Units i el Canadà, on ja hi estan molt habituats. Podem dir que, en aquests moments, els llocs on es nota que la demanda augmenta són principalment els països del centre i el sud d'Amèrica.»

–Tradicionalment, el mercat interior s'ha resistit a la xocolata sense sucre. No estan pas canviant les coses?

–«És cert que encara estem molt lluny de l'acceptació que hi ha a Europa i altres països del món, però sí que es nota clarament un canvi, i no únicament per part de les persones diabètiques sinó també de les persones que simplement miren de controlar el pes i la dieta amb una xocolata que no aporta tantes calories. De mica en mica, la xocolata sense sucre es va fent un lloc en el mercat interior.»

–Hi deu haver gent a qui no agrada el gust de la xocolata sense aquest ingredient dolç. Ho han solucionat?

–«El fet que no porti sucre no és un problema com a tal i per tant no és una qüestió a solucionar. És clar que el principal ingredient de la xocolata és el sucre, i si el treus alguna cosa s'ha de notar. Però et diré que hem fet tastos cecs i hi ha molta gent que ja no distingeix l'una de l'altra. El sabor de la nostra xocolata sense sucre s'acosta molt al de la que en porta.»

–Quines són les perspectives de l'empresa a curt i mitjà termini?

–«Continuarem apostant pels mercats exteriors a còpia de treballar sobretot el tema de les xocolates sense sucre, com hem anat fent els últims anys. El 1992 Xocolates Torras només venia al mercat català. Avui som presents en quaranta-set països i pretenem continuar incidint en aquest sentit. Participem cada any en fires internacionals, on consolidem els clients i mirem de trobar-ne de nous. L'exportació per a nosaltres és una preferència. Ho ha estat fins ara i ho continuarà sent. Ð'altra banda, contínuament anem traient nous productes al mercat, bàsicament sense sucre, productes que tinguin un valor afegit amb els quals podem entrar en vetes de mercats en què les multinacionals no són tan presents. Renovem el format dels productes que porten sucre, però no en traiem de nous.»



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.