Pactes d'ahir, reptes d'avui

En política els temps són impor­tants, diuen.  En eco­no­mia, els diners.  Si això del pacte fis­cal és una bar­reja de política i eco­no­mia, anem mala­ment: Cata­lu­nya no dis­posa de temps ni de diners. Per ser el seu com­promís cen­tral, el govern s'ho ha pres amb una calma sor­pre­nent. Vint mesos per redac­tar dues pàgines que fa deu anys hau­rien sor­tit igual. Tot i que ara tenim la crisi i la sentència del Cons­ti­tu­ci­o­nal, que fan de les dues pàgines paper mullat.

La Gene­ra­li­tat té un dèficit pres­su­pos­tari estruc­tu­ral de més de cinc mil mili­ons immune a les reta­lla­des ori­gi­nat per la defi­ci­ent trans­ferència de sani­tat i edu­cació.  El govern espa­nyol apro­fita aquesta situ­ació tras­pas­sant deute dels seus lli­bres als de la Gene­ra­li­tat a un ritme de 7.000 mili­ons a l'any pel cap baix, a part del dèficit fis­cal de 16.000 mili­ons a l'any. Aquest doble meca­nisme (dèficit fis­cal i traspàs de deute), que trac­ta­rem amb detall un altre dia, fa que el temps que el govern fa que divaga hagi cos­tat uns 35.000 mili­ons als cata­lans.

Qui­nes vies té el govern? Segons el meu parer, tres. Pri­mera, la inter­venció i mort per asfíxia, que sem­bla que és l'opció presa i com­porta aviat una nova tanda de reta­lla­des i mesu­res de xoc con­tra els qua­tre símbols de l'auto­go­vern de fireta que tenim (dele­ga­ci­ons exte­ri­ors i TV3).  Segona, jugar al seu joc, retor­nant a l'Estat sani­tat i edu­cació junt amb el que diuen ells que costa, però sabent que tenen les car­tes mar­ca­des i l'àrbi­tre com­prat.  I ter­cera, uti­lit­zar la majo­ria par­la­mentària per decla­rar-se inde­pen­dents o almenys amenaçar de fer-ho.  El mateix Josep Piqué, en un insòlit atac de sin­ce­ri­tat, ja con­fes­sava fa poc que la inde­pendència era la sor­tida fàcil a la crisi. Que algú com en Piqué ho vegi i el govern no és com a mínim pre­o­cu­pant.