Tant pel que lluitar!

En un any hem con­vo­cat, a Cata­lu­nya, més d'una tren­tena de mobi­lit­za­ci­ons unitàries de caràcter glo­bal en res­posta a les polítiques de reta­lla­des soci­als i de drets dels governs cen­tral i de la Gene­ra­li­tat. La cul­mi­nació d'aquesta inten­si­tat de con­vo­catòries van ser les vagues gene­rals del 29-M i del 14-N. A més, cal afe­gir-hi cen­te­nars d'acci­ons de caràcter sec­to­rial, ter­ri­to­rial o d'empresa.

La resistència activa davant l'ofen­siva de les reta­lla­des i la pèrdua de drets és el camí que des del sin­di­ca­lisme de la USOC hem pres davant les actu­als cir­cumstàncies. Perquè tant al nos­tre país com a Europa es pros­se­gueix amb unes polítiques de reta­lla­des i aus­te­ri­tat que són cor­ro­si­ves per a l'ocu­pació, per a les con­di­ci­ons de tre­ball, per a les ren­des sala­ri­als, per a les pres­ta­ci­ons i polítiques soci­als. Aquesta lluita es gua­nyarà per la suma de volun­tats en la uni­tat d'acció, la per­sistència de la res­posta social i l'extensió euro­pea de les pro­tes­tes. Hem de trans­me­tre que no callar és la via per fer sen­tir la nos­tra veu, de dir que els repre­sen­tants democràtics de les nos­tres soci­e­tats no poden exe­cu­tar polítiques dife­rents de les que van pre­sen­tar als pro­gra­mes elec­to­rals. Que no estem d'acord amb aquesta estafa democràtica, que rebut­gem la cor­rupció moral i econòmica; per tot això, no calla­rem. Cal exi­gir un canvi de para­digma als governs de la Gene­ra­li­tat i cen­tral. Que aban­do­nin el dogma del dèficit zero, de con­seqüències soci­als nefas­tes, i l'efecte nega­tiu que té en la reac­ti­vació econòmica. La crisi ens ha situat en una res­pon­sa­bi­li­tat històrica envers les gene­ra­ci­ons futu­res. A nosal­tres, que hem here­tat un bon sis­tema democràtic i de benes­tar social fruit de l'esforç dels nos­tres pares i avis, ara ens toca llui­tar per evi­tar la seva des­a­pa­rició. La dimensió dels rep­tes plan­te­jats ens situa davant la neces­si­tat inex­cu­sa­ble de reforçar la uni­tat d'acció sin­di­cal i social. Aquesta dura tra­vessa del desert de la crisi l'estem fent tots junts i cal que la res­posta social també inte­gri les diver­ses sen­si­bi­li­tats.

I davant aquest esce­nari, el camí que agafa el sin­di­ca­lisme de classe a tot Europa és el que sem­pre hem recor­re­gut, la paraula. Sumar les volun­tats de les majo­ries soci­als orga­nit­za­des més enllà del movi­ment dels tre­ba­lla­dors; en defi­ni­tiva, no callar per dir ben clar que hi ha alter­na­ti­ves; que cada vegada més gent pensa i diu que la crisi econòmica no implica una crisi en el nos­tre sis­tema democràtic i de valors; que el model d'estat del benes­tar de què hem gau­dit fins ara és el model vàlid, l'únic que s'ha demos­trat eficaç per garan­tir l'equi­li­bri i la justícia social.