Cinc anys sense cap oficina

Coll­bató és un petit poble del Baix Llo­bre­gat –no arriba als 4.500 habi­tants– situat al peu de Mont­ser­rat. Cone­gut per les coves de sal­ni­tre, enllu­erna els visi­tants amb tran­quil·litat i bones vis­tes de la mun­ta­nya. Viure a Coll­bató té, però, algun incon­ve­ni­ent. Ja fa cinc anys que el Banc Popu­lar va tan­car l'última ofi­cina que hi havia al poble. Ara només tenen un cai­xer de Cata­lu­nya Caixa, en un espai cedit pel con­sis­tori que, sobre­tot els diu­men­ges, quan hi ha mer­cat, resulta insu­fi­ci­ent. “Fa molts anys que l'Ajun­ta­ment demana que bancs i cai­xes ins­tal·lin sucur­sals al poble però la res­posta sem­pre ha estat la mateixa: no surt a compte”, explica l'alcal­dessa soci­a­lista Ana Úbeda. Tot i la nega­tiva, a Coll­bató no han renun­ciat mai a la seva rei­vin­di­cació. “Almenys hauríem de tenir cai­xers de dife­rents enti­tats”, hi afe­geix la bat­llessa.

Els veïns de Coll­bató viuen la situ­ació amb certa resig­nació. “Ens hem acos­tu­mat a bai­xar a Espar­re­guera a treure diners o fer ges­ti­ons amb els bancs”, comenta Assumpta Puig, la pro­pietària de la pape­re­ria Pape­ram. Aga­far el cotxe és un gest habi­tual a Coll­bató, un muni­cipi amb un petit nucli històric –on hi ha la majo­ria dels ser­veis– envol­tat d'urba­nit­za­ci­ons. Els que no en tenen han d'anar en trans­port públic, un ser­vei amb mol­tes deficiències per als veïns. “Hem obert una bústia de quei­xes per fer arri­bar sug­ge­ri­ments a la His­pano Igua­la­dina, l'empresa que ges­ti­ona el trans­port”, hi afe­geix Úbeda.

En el dia a dia, cada veí i comer­ci­ant té els seus trucs per no que­dar-se sense diners o sense canvi. La majo­ria de les com­pres, com explica Míriam Puig­dellívol, pro­pietària de la botiga del Mont­ser­ratí, es fan amb tar­geta perquè la gent no es vol que­dar sense efec­tiu. També uti­lit­zen habi­tu­al­ment la banca en línia o apro­fi­ten quan van a tre­ba­llar –la majo­ria ho fan fora– per anar al banc. Els comer­ci­ants s'aju­den entre ells i, a més, bai­xen almenys dos cops a la set­mana a Espar­re­guera. L'alcal­dessa pensa que això fa que els comer­ci­ants, sobre­tot els del mer­cat de diu­menge, per­din ven­des. “Quan algú pre­gunta a un veí on és el cai­xer, no podem evi­tar som­riure perquè no li podem asse­gu­rar que puguin treure calés”, diu Puig. Veïns, com l'Aureli Fer­ris, lamen­ten que el cai­xer mai no acaba de fun­ci­o­nar bé perquè sovint es queda sense diners. Un dels col·lec­tius més afec­tats és la gent gran. Tro­ben solu­ci­ons gràcies a les xar­xes fami­li­ars, veïnals i de volun­ta­riat.