Una mirada al futur

El con­text actual és molt dife­rent del de fa 25 anys. La situ­ació econòmica està en fase depres­siva i no s'albi­ren a curt ter­mini símpto­mes de recu­pe­ració de l'acti­vi­tat econòmica i l'ocu­pació. La majo­ria de la soci­e­tat està sent col­pe­jada: l'atur, la pobresa i la desi­gual­tat aug­men­ten. La democràcia i la ciu­ta­da­nia estan en perill per les polítiques d'aus­te­ri­tat, que reta­llen drets labo­rals i soci­als, i per les deri­ves auto­ritàries, que limi­ten drets i lli­ber­tats indi­vi­du­als i col·lec­ti­ves.

L'any 1988 la situ­ació econòmica, social i política era dife­rent. El país es recu­pe­rava d'anys de crisi i aca­bava d'entrar a la Unió Econòmica Euro­pea. L'horitzó que es dibui­xava era de crei­xe­ment (Bar­ce­lona 92 era a tocar), però es man­te­nien impor­tants dese­qui­li­bris econòmics (sec­tor exte­rior i inflació) i teníem impor­tants pro­ble­mes soci­als: l'atur era el pro­blema més greu del moment, amb una taxa del 18,3% (els menors de 25 anys supera­ven el 35%, més d'1,5 mili­ons); el 80% de les pen­si­ons esta­ven per sota del SMI, i els sala­ris per­dien poder adqui­si­tiu amb la inflació per sobre del 5%. Hi havia una àmplia demanda per aug­men­tar els nivells de benes­tar social, de millo­res labo­rals i de major des­pesa social.

En aquest con­text es van tren­car les nego­ci­a­ci­ons sobre mer­cat de tre­ball entre govern, orga­nit­za­ci­ons empre­sa­ri­als i sin­di­cals. El govern va impo­sar el Pla d'Ocu­pació Juve­nil, que cre­ava un nou con­tracte per a joves de 16 a 25 anys amb el salari mínim inter­pro­fes­si­o­nal i boni­fi­cant el 100% de les quo­tes a la Segu­re­tat Social. Era un greu atac a les rela­ci­ons labo­rals, pre­ca­rit­zava l'accés al mer­cat de tre­ball i bar­rava el pas als majors de 25 anys. Es va con­vo­car vaga gene­ral per exi­gir la reti­rada del Pla d'Ocu­pació Juve­nil i també la pujada de pen­si­ons i dels sous dels tre­ba­lla­dors i tre­ba­lla­do­res públics.

El 14-D el país es va atu­rar i el govern va haver de rec­ti­fi­car: mal­grat dis­po­sar de majo­ria par­la­mentària sufi­ci­ent, va enter­rar el Pla d'Ocu­pació Juve­nil i el març del 1989 va apro­var una nova llei de mesu­res addi­ci­o­nals de des­pesa social que aug­men­tava les pen­si­ons al SMI i les retri­bu­ci­ons d'emple­ats públics i pen­si­o­nis­tes segons la inflació del 1988 i no segons la pre­visió. Es va pro­duir un gir en matèria de drets econòmics i soci­als i es van obrir nous espais de diàleg i con­cer­tació social entre el govern i les orga­nit­za­ci­ons empre­sa­ri­als i sin­di­cals que, en con­so­li­dar-se, van per­me­tre la millora de la qua­li­tat de vida de les per­so­nes.

Avui el con­text és dife­rent. Però, si volem cons­truir el futur, és neces­sari no resig­nar-nos. Per defen­sar i ampliar drets labo­rals i drets de ciu­ta­da­nia, ens cal mobi­lit­zació, acció, pro­posta i obrir espais de nego­ci­ació i acord. La vaga gene­ral és un ins­tru­ment útil d'últim recurs. No es pot des­car­tar, però no es pot uti­lit­zar gratuïtament. Les tres dar­re­res vagues gene­rals han estat la res­posta ade­quada i pro­por­ci­o­nal a les agres­si­ons del govern con­tra els drets labo­rals i soci­als i avui el con­flicte social segueix ins­tal·lat, als cen­tres de tre­ball i als bar­ris. La mobi­lit­zació social, quan és àmplia i majo­ritària, quan dis­posa d'amplis suports soci­als, quan es fona­menta en la uni­tat sin­di­cal i en la con­fluència amb la diver­si­tat de movi­ments, pla­ta­for­mes i enti­tats exis­tents, i quan té objec­tius clars, pot can­viar les coses. El 14-D cul­mi­nava un procés que havia eixam­plat la consciència social. Avui estem immer­sos en un procés per tren­car la por i la resig­nació i mobi­lit­zar la majo­ria social per recom­pon­dre drets i millo­rar el futur a l'empresa i la soci­e­tat.