Desobeir

El setge i l'ofe­ga­ment al qual el govern de Madrid i el TC estan sot­me­tent les ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes genera reac­ci­ons diver­ses. Totes tenen la seva lògica, però no les matei­xes pos­si­bi­li­tats d'èxit. L'escena memo­ra­ble de les cadi­res de Cha­plin i Mus­so­lini a El gran dic­ta­dor, que els psicòlegs ano­me­na­ven esca­lada simètrica, n'és una; l'altra seria la de Gandhi con­tra l'imperi britànic, Jesu­crist con­tra els romans i l'esta­blish­ment jueu o les dones en una soci­e­tat mas­clista.

La pri­mera neix ins­tin­ti­va­ment davant la injustícia fla­grant o com un con­tra­po­der; els can­di­dats a les elec­ci­ons espa­nyo­les en són un exem­ple vivent. És la dels pin­xos i de les per­so­nes amb poder que se sen­ten inse­gu­res o amenaçades; l'èxit d'aquesta reacció estarà en funció del poder de cada part; és molt heroica, però del tot inútil davant d'algú amb més poder; el feble patirà la tren­ca­dissa.

La segona ha de ser en funció dels punts dèbils de la part forta; ha de des­col·locar-la; si el fort aplica la força, serà vista com un abús de poder i, per tant, com un signe de debi­li­tat

Tot­hom que té poder té la temp­tació d'emprar la pri­mera davant de qual­se­vol amenaça. Però la tes­tos­te­rona és un argu­ment amb peus de fang, tant com l'opo­sició fron­tal cri­dada al fracàs. De vega­des a la vida, per neces­si­tat, super­vivència o dig­ni­tat, cal deso­beir, però amb intel·ligència.