És difícil guanyar diners

Aquesta afir­mació és una veri­tat com un tem­ple, però hi ha algu­nes per­so­nes –poques– que no tenen dret a fer-la. Entre elles Ana Botín, pre­si­denta del Banc San­tan­der, i Fran­cisco González, pre­si­dent del BBVA, que s'han mani­fes­tat en aquest sen­tit, donant la culpa als tipus bai­xos d'interès. Per a la immensa majo­ria de la població, gua­nyar diners vol dir tenir els diners sufi­ci­ents per aca­bar el mes sense tenir un infart o sense la neces­si­tat de reduir el con­sum de proteïnes, i aug­men­tar el d'enci­ams, molt ade­quats per a una dieta rigo­rosa. Quan un ban­quer diu que és difícil gua­nyar diners es refe­reix al fet que amb interes­sos de prop del 0% el seu marge de bene­fici s'aprima d'allò més, que les auto­ri­tats no li dei­xen car­re­gar comis­si­ons sobre ope­ra­ci­ons rea­lit­za­des o gra­var la dis­po­sició d'efec­tiu en un cai­xer automàtic amb una tar­geta de la com­petència.

El que em pre­o­cupa és que aquesta difi­cul­tat que tenen els ban­quers per gua­nyar els matei­xos diners que l'any pas­sat o una mica més, per no que­dar mala­ment davant dels seus acci­o­nis­tes i veure bai­xar la cotit­zació de les seves acci­ons a borsa els impulsa a fusi­ons amb bancs que tre­ba­llen, més o menys, en la mateixa àrea. Amb la suma d'ope­ra­ci­ons dels dos bancs podran reduir des­pe­ses, tan­car ofi­ci­nes i jubi­lar anti­ci­pa­da­ment una per­sona de 55 anys, just després que el seu fun­ci­o­nari hagi cor­re­gut una marató de 42 quilòmetres i escaig i hagi gua­nyat el cam­pi­o­nat d'escacs del seu ate­neu. Al marge de les mali­fe­tes que els bancs fusi­o­nats puguin fer en la seva estruc­tura d'ofi­ci­nes o de per­so­nal, fan un pas enda­vant en un procés de reducció con­ti­nu­ada del nom­bre de bancs, que con­ver­tirà els que que­din en uns dino­sau­res que men­gen carn de polítics i d'estruc­tu­res econòmiques per sobre­viure. Dit d'una altra manera: els bancs com més grans ja no poden caure o fer fallida –too big to fail–, men­tre que el seu poder polític pot fer tron­to­llar governs democràtics.

La premsa ha infor­mat que el Banc Saba­dell i el Banco Popu­lar han fra­cas­sat en l'intent de fusi­o­nar-se. Des­co­nec qui hau­ria estat el ven­ce­dor, però ver­sem­blant­ment la seu social hau­ria pas­sat del Vallès Occi­den­tal a la Cas­te­llana de Madrid.

Cata­lu­nya neces­sita, com a mínim, dos bancs amb cara i ulls, que gua­nyin diners, els costi o no. El Saba­dell n'és un i l'altre és Cai­xa­Bank. El que no sé quin paper farà en el pri­mer banc és el senyor Lucena, fins ara amb res­pon­sa­bi­li­tats exe­cu­ti­ves de pri­mer nivell en el PSC-PSOE i ara direc­tor finan­cer del Saba­dell. Per l'experiència que tinc de 23 anys tre­ba­llant en un banc, sé que és incom­pa­ti­ble un càrrec d'alt nivell en una enti­tat finan­cera i la militància en un par­tit d'arrel obrera.

Torno als bancs dino­sau­res. Si seguim en aquesta línia m'ima­gino que el nét de George Orwell, que va escriure lli­bres com Home­natge a Cata­lu­nya i 1984, l'any que con­si­de­rava que ja estaríem en un mani­comi con­tro­lat, pot gosar escriure una rèplica amb el nom de 2050, per exem­ple.

Els desitjo sort, si fos així. Però con­fio que en aquest món glo­ba­lit­zat es man­tin­guin bancs com el de l'Empordà o el del Països Cata­lans.