Fora de l'abast de Mourinho

No evo­lu­ci­ona Mou­rinho i el Barça cada dia està més fora del seu abast. Un altre bany, i aquest amb gols. El Barça no deixa de jugar a fut­bol i Mou­rinho treu Cam­bi­asso per fer entrar Mun­tari quan perd per 2-0. Això sol retrata el tècnic por­tuguès. Mai cap equip seu ha fet un pas enda­vant quan s'ha enfron­tat al Barça. L'única manera d'avançar és si el Barça s'entre­banca, que ho ha fet alguna vegada. Només per això en els seus enfron­ta­ments amb el Barça el tècnic por­tuguès havia gua­nyat dos par­tits, n'havia empa­tat tres i n'havia per­dut dos. Ara ja té un balanç nega­tiu. No és que no trobi la manera de superar-lo. És que no la busca. Ara ja ni tan sols mira de gua­nyar el par­tit de l'arrogància. Ni les seves rodes de premsa són el que eren. I sobre el camp, per molt estudiós que sigui, ja es nota que Pep Guar­di­ola pre­para més, i més bé, els par­tits que ell, l'espe­cial. El Barça va demos­trar ahir que té una mala salut de ferro. Que a pesar de les difi­cul­tats i les bai­xes, quan ha de donar la cara es mos­tra esplen­dorós. Ini­esta i Xavi van aga­far la batuta i el Barça va ballar. Men­tres­tant, Ser­gio Bus­quets va evi­tar qual­se­vol pos­si­bi­li­tat de pèrdua d'equi­li­bri. Sense els solis­tes Messi i Ibra­hi­mo­vic, l'equip de Guar­di­ola va ser més acadèmic i més coral que mai. I va fer el que havia de fer, que és el que toca en les oca­si­ons impor­tants. També va que­dar clar que Eto'o forma part de l'Inter, però que s'ha que­dat sense equip. I prou que ho nota. Un equip no és res si no apro­fita les qua­li­tats dels seus juga­dors. En això, com en tan­tes altres coses fona­men­tals, el Barça i l'Inter també són la nit i el dia. Posat a espe­cu­lar, Mou­rinho ho farà fins l'última jor­nada del grup.

La segona part de San Siro va con­ti­nuar ahir a tres quarts de 9 del ves­pre al Camp Nou. El Barça va sot­me­tre fut­bolísti­ca­ment l'Inter. I aquesta vegada no es va obli­dar de fer-li un parell de gols. Aquell dia de prin­cipi de setem­bre el campió debu­tava en la lliga de cam­pi­ons d'enguany i va fer un exer­cici d'estil per mos­trar a tot Europa el catàleg fut­bolístic que havia dei­xat tot­hom amb els ulls esba­ta­nats la tem­po­rada del tri­plet. Va ser un reci­tal tan con­cep­tual que l'equip de Guar­di­ola fins i tot es va obli­dar de mar­car gols. L'Inter de Mou­rinho es va bene­fi­ciar de l'expo­sició teòrica dels blau­grana per pre­su­mir d'haver sumat un molt bon punt. Entre aquell par­tit i el d'ahir han pas­sat mol­tes coses. Els via­ranys del fut­bol sovint són ines­cru­ta­bles i els dos equips es pre­sen­ta­ven a la cita amb un aspecte força dife­rent del que tenien al setem­bre. El Barça no té pro­ble­mes de fons però Déu n'hi do les xacres que li han anat sor­tint, començant per la limi­tació d'efec­tius, les lesi­ons, el calen­dari infer­nal, l'allu­nya­ment de la millor forma d'alguns dels seus millors juga­dors... L'Inter, en canvi, es pre­sen­tava robust, salu­da­ble, car­re­gat de resul­tats que donen con­fiança al mètode de Mou­rinho. I ja se sap que l'Inter, o més ben dit els equips de Mou­rinho, són espe­ci­a­lis­tes en pre­ses feri­des. El Barça no les vol ense­nyar, perquè Guar­di­ola no vol excu­ses, però en té algu­nes. Per això, a part del tarannà atàvic dels culers, l'afició i part de l'entorn no les tenien totes amb vista al par­tit d'ahir, una cita deci­siva tot just en el pri­mer tram de la tem­po­rada.

Amb les prin­ci­pals ense­nyes lesi­o­na­des, era interes­sant, a més de neces­sari, veure d'on trau­ria el Barça les for­ces per resol­dre un com­promís seriós com el d'ahir. La res­posta ja es podia lle­gir entre les línies de la roda de premsa de Guar­di­ola. Però ja no hi va haver cap dubte des que va començar a rodar la pilota: la força del Barça és col·lec­tiva. Els equips, de fet, han de ser el que són en els par­tits impor­tants. Si la veri­ta­ble mesura és en aques­tes oca­si­ons, el Barça està feno­me­nal­ment bé i l'Inter és un equip opor­tu­nista en hores bai­xes. L'Inter no va ser capaç ni tan sols de des­gas­tar el Barça amb la seva tàctica defen­siva. L'equip blau­grana sem­pre va tro­bar línies de pas­sada, camins per pro­fun­dit­zar. Xavi i Ini­esta es van posar els galons. Van obrir tots els camins que a vega­des els fenòmens com Messi i Ibra­hi­mo­vic escur­cen. Per si de cas, Guar­di­ola va pre­pa­rar recur­sos tàctics. En tots els córners, ja fos Xavi o Alves el llançador, Ini­esta acom­pa­nyava i s'ofe­ria per si el volien llançar curt i fer jugada. I en una d'aques­tes mani­o­bres de dis­tracció va arri­bar el pri­mer gol. El segon va ser per guar­dar en el lli­bre d'estil de la casa. La pilota va pas­sar pels peus de quasi tots els juga­dors, va anar d'una banda a l'altra, els inte­ris­tes només cor­rien d'aquí cap allà, fins que va aca­bar dins de la por­te­ria. La feina ja estava feta. Només calia fer-ne més si l'Inter tenia intenció de remun­tar. Ni això. Es van con­for­mar a no rebre una humi­li­ació. I el Barça hi va estar d'acord. Havia acon­se­guit el que volia, i Messi i Ibra­hi­mo­vic van des­can­sar. La cre­di­bi­li­tat de Guar­di­ola creix.