Ja no s'estimen

a l'alça

El Barça que no defa­lleix. Hi ha una línia de dis­curs per­versa en els mit­jans que no sim­pa­tit­zen gens amb el Barça, vaja, la majo­ria, que en la prèvia de cada jor­nada anun­cien més que la defensa del lide­ratge del Barça, la pos­si­bi­li­tat del Madrid d'asso­lir el pri­mer lloc. Àmplies anàlisis, càrrega cons­tant de decla­ra­ci­ons i tot tipus d'inti­mi­dació mediàtica. El Barça con­ti­nua sense defa­llir, per ale­gria dels que sí que hi sim­pa­tit­zem.

El direc­tor gene­ral cor­po­ra­tiu del Barça, Joan Oli­ver, va mos­trar espe­rança per la pos­si­bi­li­tat que la direc­tiva fos capaç de con­so­li­dar una can­di­da­tura única, alhora que negava ten­si­ons en el con­sell. Oli­ver, amb massa innocència, bar­reja el desig amb la rea­li­tat. Sí que hi pot haver una can­di­da­tura única que sor­geixi de l'actual con­sell direc­tiu, però per això la vani­tat de molts hau­ria de recu­lar massa i arri­bats a aquest punt sem­bla quasi impos­si­ble. Pre­ci­sa­ment Oli­ver està al cen­tre de la majo­ria de debats que han trin­xat acords, encara que n'hi ha més i de més potents.

La idea impor­tant d'aquesta tren­ca­dissa en el con­sell, a pri­mera vista, és que ja no s'esti­men. No sé si algun cop ho han fet amb molta o poca inten­si­tat, però ara ja no hi ha cap vin­cle afec­tiu entre els dos bàndols. I, en rea­li­tat, tam­poc hau­ria de ser motiu de gaire pre­o­cu­pació, tot i que per a la junta el vot que no esti­gui uni­fi­cat –tenint en compte can­di­dats poten­ci­als que recu­llen mol­tes sim­pa­ties, com San­dro Rosell– jugarà en con­tra dels dos bàndols que sur­tin del con­sell actual. A Laporta l'amoïna pre­ci­sa­ment aquest fet, ja que veu que Rosell, aquest cop sí, sense moure cap fil, s'està fre­gant les mans per una pos­si­ble victòria moti­vada per la inca­pa­ci­tat dels seus rivals.

Ara bé, em sem­bla més que accep­ta­ble que el con­sell ho intenti per dos camins dife­rents. D'una banda, el vice­pre­si­dent pri­mer, Alfons Godall, recull tot el cabal de sim­pa­tia de la pre­sidència, i sem­bla que serà el can­di­dat que dis­po­sarà de més recur­sos en la con­tesa. De l'altra, l'encara vice­pre­si­dent Jaume Fer­rer també anhela lide­rar un Barça des de la pre­sidència. Amb tots dos, de ben segur dotats de mol­tes con­di­ci­ons per asso­lir l'objec­tiu, també hi viat­gen massa dub­tes que en un mateix equip no serien tan febles. Godall, escas­sa­ment visi­ble per al gran públic, ha de fer creïble no només que té un pro­jecte per­so­nal, sinó que també és capaç de lide­rar-lo. A Fer­rer, se li ha d'esvair com més aviat millor la sos­pita que el per­se­gueix que pac­ta­ria amb qui fos per garan­tir-se un lloc en la junta següent.

En qual­se­vol cas, ara sem­bla difícil intuir un grup unit perquè l'esquerda en el pos­si­ble pacte és immensa. Ja no només està en dubte el direc­tor gene­ral, el lide­ratge de tots dos o la con­tinuïtat de Sala i Martín, ara ja es dis­para a matar, acti­tud que han pres sego­nes espa­ses en un camp de bata­lla en què no sem­bla que hi pugui haver pau. D'aquest sarau, la gent en prendrà nota si no es cor­re­geix aviat, tot i que a molts aspi­rants ja els està bé, com a Rosell i al mateix Agustí Bene­dito, que tindrà l'ocasió d'ofe­rir un club com el 2003, però sense les batus­ses que l'han acom­pa­nyat.

de bai­xada

Guar­di­ola, millor tècnic. Els pre­mis indi­vi­du­als comen­cen a can­sar i a des­vir­tuar-ho tot. Ara n'ha rebut un Guar­di­ola, com a millor entre­na­dor del món, reco­nei­xe­ment que segur que no li haurà agra­dat. Aquests pre­mis només apos­ten pel cavall gua­nya­dor. El Pep és molt gran, però tant com el millor del món? Com es com­puta això? Hi ha algú que pugui lluir aquest guardó en un lloc tan ines­ta­ble com una ban­queta?