La reina Riesch

Maria Riesch va domi­nar l'eslàlom femení i va acu­mu­lar els mèrits per ser con­si­de­rada la reina alpina de Van­cou­ver.

En la prova que com­bina el risc i la tècnica a parts iguals, l'esquia­dora ale­ma­nya va ser la millor. Ho va ser perquè va deci­dir arris­car en la pri­mera mànega per no haver de fer-ho tant en la segona. Una estratègia clara que no podia sor­tir-li més bé. Amb una pri­mera bai­xada excelsa, Riesch va fir­mar el millor temps i va posar pressió. Era el moment de fer-ho. Després, sem­pre es va a remolc. En la segona mànega, les rivals van haver d'arris­car. I l'austríaca Mar­lies Schild i la txeca Sarka Zah­robska no es van que­dar lluny i van com­ple­tar el podi més veloç, l'últim de les moda­li­tats alpi­nes, les que enal­tei­xen Riesch com a reina dels Jocs. Amb l'or en la super­com­bi­nada va pre­sen­tar la can­di­da­tura que ahir va aca­bar de con­fir­mar amb una cursa d'alt vol­tatge deci­dida en un revolt, en una posta qual­se­vol, però sem­pre amb l'acti­tud gua­nya­dora. La de Maria va ser més abun­dant que qual­se­vol adversària. Fins i tot el de la seva gran amiga, la nord-ame­ri­cana Lind­say Vonn, que va enva­len­tir-se per sobre­po­sar-se a les molèsties físiques (un dit tren­cat) que segu­ra­ment van tenir molt a veure en la seva errada tècnica que va dur-la a sor­tir del recor­re­gut en la pri­mera mànega. Pos­si­ble­ment aquest fet, apa­rent­ment aliè, va tran­quil·lit­zar Riesch, que ja havia vis­cut una situ­ació sem­blant en la super­com­bi­nada, en què va gua­nyar i on Vonn, curi­o­sa­ment, també va caure. Un paral·lelisme que també va aca­bar en or. Un desen­llaç que va des­criure la mateixa imatge: Riesch en l'esglaó més alt del podi. Una segona meda­lla, segona d'or, que con­ver­teix l'esquia­dora ale­ma­nya en una de les rei­nes de Van­cou­ver.

L'austríaca Schild, més regu­lar que Riesch en els temps de les dues mànegues, va haver de con­for­mar-se amb la plata després de dues bai­xa­des gai­rebé sense errors. Tècni­ca­ment excel·lents, Schild va ser infe­rior en el risc. És la seva ter­cera meda­lla olímpica, la segona plata, però cap d'or. La cru­el­tat de les distàncies que marca l'atre­vi­ment. Una distància de dècimes de segon, tan des­es­pe­rant (per mínima) com eterna, perquè sem­pre recor­darà una plata que es va que­dar tan a prop d'un or que pot­ser merei­xia.