Els gols torturats

Quan un juga­dor mig enso­pega, con­ti­nua enda­vant, xuta, toca a la cama d'un defensa i la pilota entra a la por­te­ria, s'acon­se­gueix un gol que val com qual­se­vol altre i que pot aju­dar a empa­tar o gua­nyar un par­tit. Podríem apre­ciar, pot­ser, la inten­si­tat del davan­ter, però, evi­dent­ment no és un gol bonic. És un gol tor­tu­rat. I d'aquests o sem­blants n'hi ha molts en els par­tits.

Una segona cate­go­ria la for­ma­rien els gols heroics, aquells en què un davan­ter rep una pilota al mig del camp, impro­visa una jugada, dri­bla a dreta o esquerra i empalma un xut que entra per l'esqua­dra. Aquest tipus de gols acos­tuma a tenir una certa èpica i sovint pro­voca que els afec­ci­o­nats es posin dem­peus i, exal­tats, cri­din gol. Són bells, però no dei­xen de ser una acció indi­vi­dual en un joc que és col·lec­tiu. També indi­vi­du­als són els gols de mala­ba­rista, com tants que ha fet i encara farà Ronal­dinho, o el que Xavi va estar a punt de fer i que no va entrar el dia del Màlaga. O tants que ha inten­tat Henry, que per mig pam hau­rien pogut ser gols antològics.

Als que vam poder assis­tir a la visita del San Lorenzo d'Alma­gro l'any 1947, que va can­viar la manera d'enten­dre el fut­bol, vam veure el que era el fut­bol tri­an­gu­lat en què es tre­na­ven tan­tes juga­des que sovint qui mar­cava el gol era el menys impor­tant perquè la pas­sada li arri­bava quasi sol davant de porta. Com el que es va pro­duir en la com­bi­nació entre Xavi, Alves i Messi el dia del Màlaga. Aquests gols, a con­seqüència del bon joc, són els que més satis­fan i els que dei­xen clar que el fut­bol és un joc col·lec­tiu. De fet, sem­pre ho és, ja que l'equip que es tanca al dar­rere i es defensa panxa enlaire i gua­nya per una esca­pada indi­vi­dual en un con­tra­a­tac, també ho fa per l'esforç de tots.

Tor­nant a tocar el nos­tre fut­bol de cada dia, en les dar­re­res deci­si­ons sobre Henry, que ell mateix com­par­teix i que posen en dubte la seva efec­ti­vi­tat directa, m'hi ha fal­tat només una vari­ant: que en comp­tes de resig­nar-lo a l'extrem esquerre, on ha d'espe­rar una pas­sada que sovint li neguen –en espe­cial Ini­esta, que de tant en tant ocupa aquesta posició–, cal­dria pro­var-lo en el lloc d'Ibra­hi­mo­vic, a veure quina és la seva efec­ti­vi­tat. A vega­des un pensa que els davan­ters cen­tre del Barça tenen massa classe. Un Vila o un Clares, si jugues­sin ara, pot­ser mar­ca­rien molts més gols. Fa la sen­sació que, amb les oca­si­ons que es creen, un juga­dor una mica rude, amb el cap fred, que sim­ple­ment veiés el forat per posar la pilota sense que li calgués ni efec­tes, ni ros­ques, ni vase­li­nes, elu­dint els pals i el cos del por­ter, es faria un fart de mar­car gols.