Un problema de magnituds

Si el debat hagués estat qui juga més bé a fut­bol, el Barça o l'Arse­nal, el par­tit ja no hau­ria durat ni un quart d'hora. El Barça va ofe­rir un reci­tal de joc que va dei­xar l'Arse­nal com un equip d'apre­nents, el por­ter Almu­nia com un imant de pilo­tes i els ulls dels afi­ci­o­nats a punt de sor­tir de les seves òrbi­tes d'admi­ració per estar veient com es juga a fut­bol de manera sublim. En un duel amb tant de pro­ta­go­nisme de l'estil, el Barça es va exhi­bir amb gust i bri­llan­tor. L'equip de Guar­di­ola va ser més que mai el paó reial més bell del món. Però el moment sublim del paó és la seducció, més que la con­su­mació. Pot­ser mai tanta pro­ducció fut­bolística com va tenir el Barça en els començaments de les dues parts va tenir tan poca cor­res­pondència mate­rial. Dos magnífics gols d'Ibra­hi­mo­vic eren una recom­pensa mínima. Però en el seu moment eren molt. Amb el 0-2 el reci­tal del joc dels blau­grana s'havia reva­lo­rat, després que en la pri­mera aquells vint pri­mers minuts només a l'abast dels blau­grana s'havien eva­po­rat. Si el Barça va tenir un pro­blema en el par­tit d'ahir va ser de mag­ni­tuds. Ningú poc jugar tan bé i fallar tant. Ningú pot recon­duir el par­tit com ho va fer al prin­cipi de la segona part i extra­viar-se com ho va fer fins a encai­xar dos gols. Ningú és tan encan­ta­dor de serps i tan inno­cent alhora. Ningú és tan capaç d'acon­se­guir un bon resul­tat (2-2) i que­dar-se amb mal regust.

Però resulta que els quarts de final de la lliga de cam­pi­ons no són un con­curs de bellesa, sinó una com­pe­tició espor­tiva. El Barça, que se suposa que ho sap, a vega­des es pre­senta massa amb les dues ànimes dis­so­ci­a­des. L'Arse­nal, que se suposa que també ho sap, podia haver que­dat fora de l'eli­mi­natòria sense ni tan sols assa­ben­tar-se de què anava la com­pe­tició. Va córrer el risc de que­dar-se com un sim­ple espec­ta­dor del pas del Barça a les semi­fi­nals de la com­pe­tició, perquè el Barça el va con­ver­tir en una joguina. Tan­tes oca­si­ons de gol com en els pri­mers minuts no s'havien vist ni en aquell par­tit miti­fi­cat del Dream Team de Cruyff con­tra el Dinamo de Kíev, ni en uns quants reci­tals del Barça de Guar­di­ola de la tem­po­rada pas­sada. Això sí, en tots aquests par­tits sí que el Barça va fer més gols. El mar­ca­dor va ser la taula de super­vivència de Cesc i els seus com­panys. El par­tit va exis­tir perquè exis­teix el mar­ca­dor. I només per això hi haurà par­tit de tor­nada. Podia ser pre­vi­si­ble que fos així a pri­ori, però sem­bla increïble havent vist el par­tit.

A vega­des les coses són tan sen­zi­lles com sem­blen. Guar­di­ola va dir en la prèvia del par­tit el que ha dit tan­tes vega­des: «Aga­fa­rem la pilota i ani­rem a l'atac.» Dit i fet. Amb una natu­ra­li­tat com­mo­ve­dora, amb una inten­si­tat des­ar­mant. I, tor­nem-ho a dir, amb una ine­ficàcia deso­la­dora. Tots ens hem ati­pat de dir que tots dos equips juguen a fut­bol de la mateixa manera. Però sem­bla indis­cu­ti­ble que el Barça ho fa a un nivell supe­rior, fora de l'abast de l'Arse­nal. Sem­pre, és clar, que els blau­grana ho exe­cu­tin amb el rigor i la inten­si­tat que van tenir fins al 0-2. Les debi­li­tats del Barça són les que cos­ten més cares del món del fut­bol.

És evi­dent que el Barça va sor­tir al camp sabent quan es tracta de grans oca­si­ons. El seu recor­re­gut la tem­po­rada pas­sada per la lliga de cam­pi­ons l'ha con­ver­tit en un refe­rent que cal res­pec­tar. El domini de la situ­ació i de l'esde­ve­ni­ment el van situar molt per sobre del ten­dre Arse­nal. Guar­di­ola va insis­tir amb el 4-2-3-1 fle­xi­ble i modu­la­ble. Una de les nove­tats des­ta­ca­des va ser que Ibra­hi­mo­vic va obrir-se una mica cap a la banda dreta, i arren­cant des d'allà va fer bones juga­des com a fals extrem i va des­con­ges­ti­o­nar el cen­tre de l'atac perquè Messi, i també els mit­jos, tin­gues­sin més espais. Més enrere, Bus­quets i Xavi van gover­nar el mig del camp amb auto­ri­tat, afa­vo­rits per la feina de Pedro i Keita obrint molt el camp. Amb més espais i més men­ta­lit­zació, el Barça va jugar molt bé perquè la pilota cor­ria d'un juga­dor a l'altre sense fer con­duc­ci­ons. Els ingre­di­ents fona­men­tals per crear aquell clima devas­ta­dor que només sap crear ell. Va ser com­mo­ve­dor, però no devas­ta­dor. L'Arse­nal es va afer­rar a l'amor propi i així es va recons­truir com a equip. Sense gols, el Barça va man­te­nir la tensió. Amb el 0-2, la va per­dre. Una jugada va ser reve­la­dora. Para­do­xal­ment, o pot­ser reve­la­do­ra­ment, la va pro­ta­go­nit­zar el juga­dor, jun­ta­ment amb Ibra­hi­mo­vic, més relle­vant del par­tit: Bus­quets. El mig va jugar al pri­mer toc al mig del camp, d'esque­nes i sense mirar, i la va donar a un juga­dor rival; el con­tra­a­tac va aca­bar en gol. També hi va haver raons fut­bolísti­ques, com ara l'entrada del velocíssim Wal­cott al camp. Que el penal de Puyol fos ine­xis­tent és ara una anècdota. Però a aques­tes altu­res de la com­pe­tició a vega­des les anècdo­tes són tan o més deci­si­ves que els fets categòrics. Un pro­blema de mag­ni­tuds.