Arriba l'hora de desenfundar

Que el madri­disme s'enco­mani a l'Inter de Mou­rinho com «la gran espe­rança blanca» per evi­tar la presència del Barça –un equip espa­nyol...? És clar que no– en la final de la Cham­pi­ons o que el diari Marca plan­tegi la via cri­mi­nal per fre­nar Messi en el clàssic de demà és molt més anecdòtic que escan­dalós, però ajuda a retra­tar el punt d'acom­ple­xa­ment amb què a Madrid es veu el Barça de Guar­di­ola a 24 hores del clàssic que aju­darà a deci­dir la lliga. Té mèrit pro­vo­car aquest estat d'ansi­e­tat, de ner­vis o d'impotència en un Madrid que s'ha gas­tat el que ningú més s'ha gas­tat mai en un estiu (300 mili­ons d'euros) per fit­xar el que ningú més pot fit­xar. La con­clusió és que el Barça de Guar­di­ola ha tre­ba­llat molt bé tota la tem­po­rada i arriba al duel del Ber­nabéu amb tots els deu­res fets, Cham­pi­ons inclosa. Això no li garan­teix la victòria, és clar, però és el millor camí per acon­se­guir-la.

Repas­sem aquests deu­res. El Barça aquesta tem­po­rada ha estat més eficaç però, en gene­ral, menys bri­llant que la tem­po­rada pas­sada i, sobre­tot, menys con­tun­dent pel que fa al gol i diferències amb els rivals. L'equip és més madur, ren­deix millor i ha gua­nyat la bata­lla de l'ambició, però per­dia en la com­pa­ració amb el Barça bri­llant i acla­pa­ra­dor del tri­plet... Fins ara, perquè el tre­ball físic, tàctic i psi­cològic ha donat fruits i el Barça arriba a la fase deci­siva en el millor moment.

El millor en inten­si­tat del joc i en par­ti­cu­lar de la pressió defen­siva a tot el camp. I també el millor en con­tundència ofen­siva. Guar­di­ola ha fet evo­lu­ci­o­nar l'equip tàcti­ca­ment, situ­ant Messi dar­rere del 9 amb lli­ber­tat, més a prop de la cre­ació i del gol, i sense la res­pon­sa­bi­li­tat (ni el des­gast) de defen­sar la banda. El Barça no ha per­dut ni equi­li­bri, ni iden­ti­tat, però esprem més el talent de Messi –l'ha millo­rat– i l'equip en els últims vuit par­tits ha mar­cat 24 gols (3 de mit­jana, superant els 2,2 dels sis mesos ante­ri­ors) i n'hi ha fet qua­tre a l'Arse­nal, l'Ath­le­tic, l'Stutt­gart i el Sara­gossa i tres al València.

El Barça també ha acon­se­guit arri­bar a aquest punt amb tota la plan­ti­lla con­nec­tada i el col·lec­tiu per sobre dels noms. El bon ren­di­ment dels últims par­tits s'ha produït amb absències de titu­lars com Ini­esta, Puyol, Piqué, Abi­dal, Alves, Ibra, Xavi, Keita o Ibra­hi­mo­vic. I ja que par­lem d'Ibra, la gran nove­tat de la plan­ti­lla, és cert que no està del tot adap­tat, però ha avançat (20 gols i 8 assistències), aporta tàcti­ca­ment i ha superat els dub­tes i una sequera, sobre­tot amb el doblet al camp de l'Arse­nal. La incògnita és si jugarà.

Per tant, el Barça arriba bé al clàssic, però és impor­tant tenir clar que el Madrid també. És cert que l'equip madri­dista té més pressió, perquè té les urgències acu­mu­la­des d'un any en blanc, perquè el model de Flo­ren­tino i la megain­versió de l'estiu no són sos­te­ni­bles sense gua­nyar i perquè s'ho juga tot a una carta (la lliga). És cert també que la for­ta­lesa blau­grana pot minar la con­fiança blanca i és veri­tat que l'equip de Pelle­grini té pro­ble­mes d'iden­ti­tat fut­bolística i de rols en l'equip, que té més punch indi­vi­dual que joc col·lec­tiu i que juga­dors com ara Kaká o Ben­zema no s'hi han adap­tat.

Però tot això no ser­virà si el Barça no juga bé les seves car­tes en el cara a cara. Com? El Madrid marca 2,5 gols per par­tit i més de 3 quan juga al Ber­nabéu. La pri­mera clau és fer valer el millor sis­tema defen­siu de la lliga (el del Barça) i escurçar aquesta mit­jana. La segona, impo­sar el seu estil mal­grat l'agres­si­vi­tat tàctica i física del rival, la pressió de la grada i la incògnita arbi­tral de Mejuto González. No serà fàcil, però el 6-3 con­tra l'Arse­nal i la clas­si­fi­cació per a les semi­fi­nals de la lliga de cam­pi­ons ho farà una mica menys difícil.