El nou barcelonisme

a l'alça

Set jor­na­des per A la Lliga. Ningú que hagi fet un cop d'ull al calen­dari pot enten­dre que al Barça li quedi un camí de roses com l'any pas­sat. Res de res. L'advertència ha arri­bat des de dins del ves­ti­dor, on Guar­di­ola sap millor que ningú que la feina està a mig fer. Mal­grat tot, la victòria con­tra el Madrid també hau­ria d'aju­dar no només a enfor­tir l'espe­rit blau­grana, sinó a afe­blir el madri­dista per fer més plàcida la recta final.

S'han fixat en el petit matís amb el qual s'expressa la nova for­nada de culers? Des­a­com­ple­xats i des­ca­rats, no diuen això d'anar a veure el Barça, sinó que van a veure gua­nyar el Barça. Obser­ven el matís? Sí, històrica­ment la gent ha dit que anava al camp a veure l'equip. Ara no, i aquests que només veuen gua­nyar lli­gues i copes d'Europa al seu equip, perquè és el que estan fent des que han nas­cut, no tenen cap mena de ver­go­nya a dir que van al camp a veure gua­nyar el seu equip. Això, em per­me­tran, genera un petit dal­ta­baix en la família, en la mesura que la prudència, o també reco­ne­guda com a por, ha reg­nat sem­pre l'espe­rit del culer quan la cosa era jugar par­tits. El bar­ce­lo­nisme tra­di­ci­o­nal sem­pre s'ha tro­bat millor entre par­tits, quan la pilota ha estat atu­rada i els meca­nis­mes gene­ra­dors de pen­sa­ment i dialèctica bar­ce­lo­nista fun­ci­o­na­ven a tota màquina. És a dir, per a un culer tra­di­ci­o­nal, el par­tit sovint ha esde­vin­gut una tor­tura perquè en ell l'equip estava a punt d'acom­plir totes les tragèdies que abans havia abo­cat en ell el seu segui­dor.

Ara la cosa és dife­rent. Al culer tra­di­ci­o­nal no li ha can­viat gaire el per­fil, perquè con­ti­nua veient els par­tits del seu equip amb l'angoixa de sem­pre i l'insu­por­ta­ble mal de ven­tre que l'acom­pa­nya. Al seu cos­tat, coha­bita un nou segui­dor que no entén d'entorns, ni de guer­res fra­tri­ci­des, ni li importa el que fa la junta direc­tiva i que només venera la seva enti­tat, el seu equip i els seus juga­dors i se sent tan orgullós dels seus colors que viu eter­na­ment en l'opti­misme i, quan perd el seu equip, encaixa bé l'enso­pe­gada i pensa que, no només sor­tirà el sol l'endemà, sinó que se sent cofoi perquè el Barça no ha estal­viat ni un gram d'ener­gia per satis­fer la seva parròquia.

És interes­sant obser­var-los perquè és el nou bar­ce­lo­nisme, allu­nyat de les pors que han acom­pa­nyat històrica­ment el segui­dor del club blau­grana, que observa el seu equip amb una con­fiança que no té res a veure amb la tra­dició de l'enti­tat ni del país. Aquest nou pen­sa­ment, aquesta nova mirada sense la càrrega tra­di­ci­o­nal del pes­si­misme, demana pas en una família anco­rada sovint en la tragèdia espor­tiva.

Ara no es va a veure el Barça. Ara es va a veure com gua­nya. És al·luci­nant com, per fi, s'ha pogut girar la truita a Can Barça. No són tots els que s'han sumat a aquesta inèrcia, però la força dels que l'empe­nyen farà que les seves veus aca­bin domi­nant el dis­curs bar­ce­lo­nista. A ells els interessa la victòria. De fet, hi con­vi­uen des que tenen ús de raó. Però, per sobre de tot, no ente­nen de guer­res, d'enfron­ta­ments, de batus­ses en l'enti­tat.

de bai­xada

L'ÚLTIM clàssic. Laporta accep­tava resig­nat pre­sen­ciar com a pre­si­dent l'últim clàssic al Ber­nabéu. L'àrbi­tre Mejuto González també deia adéu a un clàssic. Al pri­mer li que­darà un gran record, però al segon, no, per fer una feina de molt mala qua­li­tat. El seu arbi­tratge s'hau­ria de veure a les esco­les de for­mació de col·legi­ats com a mos­tra de com estar a punt de dina­mi­tar un dels grans par­tits del món. Nefast comiat d'un àrbi­tre menor.