Un do especial

Després d'anys seguint el filial de l'Espa­nyol és el pri­mer cop que un juga­dor del segon equip des­perta la meva admi­ració per com parla i no per com juga. Em refe­reixo a Jordi Amat. De fet, encara no tinc prou argu­ments per valo­rar-lo com a juga­dor, ja que els esde­ve­ni­ments s'han pre­ci­pi­tat tan ver­ti­gi­no­sa­ment que tot just va ser debu­tar amb el filial, que pocs dies després s'estre­nava a pri­mera. L'Amat fut­bo­lista tot just l'estem des­co­brint, però ja s'ha fet res­pec­tar com a per­sona. Ens ha gua­nyat a molts sem­pre que ha apa­re­gut en l'escena mediàtica demos­trant que l'experiència un no l'adqui­reix amb el pas dels anys, sinó amb la manera com un afronta la vida i se n'amara. Amat és d'aquells que quan obre la boca, parla i con­venç refu­sant els tòpics. Denota segu­re­tat. I això, trac­tant-se d'un defensa, pro­met.