Els de casa

De les mol­tes satis­fac­ci­ons que ens està dei­xant el Barça de Guar­di­ola, jo em quedo amb la de veure que la base prin­ci­pal de l'equip és feta a casa. És veure acom­plert un objec­tiu, molt arre­lat en el sen­ti­ment bar­ce­lo­nista, que quan es plan­te­java fa uns anys sem­blava gai­rebé una uto­pia.

És clar, però, que per acon­se­guir una base sòlida per fer un equip com­pe­ti­tiu amb juga­dors del plan­ter calen molts fac­tors. Sem­pre, per bé que es faci el tre­ball en els equips infe­ri­ors, s'està expo­sat a tenir èpoques de bones i males colli­tes. Per tant, un dels fac­tors impres­cin­di­bles és el de la paciència, seguit del de la per­sistència guar­di­o­lana de con­ti­nuar-ho inten­tant.

Si fem un cop d'ull a la història recent del Barça, veu­rem com la riquesa del seu plan­ter ha expe­ri­men­tat en les dues últi­mes dècades una línia ascen­dent. Enrere han que­dat aquells temps en què es mirava amb enveja aque­lla ano­me­nada quinta del Bui­tre dels Míchel, Par­deza, Butra­gueño i Martín Vázquez, o la Real Soci­e­dad dels Zamora, Alonso, Lopez Ufarte, Bakero i Begi­ris­tain, per posar un parell de casos.

Ara bé, no hauríem d'obli­dar que el que ha fet el Barça en aquests dar­rers deu anys té molt més mèrit que els exem­ples que acabo d'esmen­tar. Fa 15 anys no s'havia produït encara la sentència Bos­man, que, a banda d'eli­mi­nar el dret dels clubs a cobrar indem­nit­za­ci­ons pel traspàs d'un juga­dor que havia aca­bat con­tracte, va inva­li­dar la nor­ma­tiva de la UEFA que limi­tava a tres el nom­bre de juga­dors estran­gers que es podien incloure en una ali­ne­ació. La gran majo­ria de clubs van pas­sar a mirar més cap a fora i menys cap a casa. I el que fins aquell moment sem­blava into­ca­ble –que hi hagués juga­dors locals en un equip– va dei­xar de ser un fet habi­tual. Com en el cas de l'Inter, fla­mant campió d'Europa, on cap dels juga­dors que van sal­tar al camp el dia de la final era italià. I mirin que l'Inter és tot un símbol a Itàlia. És clar que també ho és Fer­rari i està en mans d'un espa­nyol i un bra­si­ler. El Barça, en canvi, va gua­nyar la Cham­pi­ons de l'any pas­sat amb set juga­dors sor­tits del plan­ter a l'onze titu­lar. I ho va fer con­tra un rival, el Manc­hes­ter, que també esta­ria una mica en la línia del Barça, amb algu­nes vari­ants: molts juga­dors, tot i no ser de la casa, van ser fit­xats quan encara esta­ven per créixer, Cris­ti­ano Ronaldo, per exem­ple.

Però al marge de si la collita és bona o no, hi ha un altre fac­tor clau. Un juga­dor del fut­bol de base tindrà mol­tes més pos­si­bi­li­tats d'arri­bar al pri­mer equip amb garan­ties de tri­om­far si des que entra a la Masia se li ense­nya l'ofici d'acord amb un model de joc i també de club. I això a Can Barça és clar que fun­ci­ona. Gràcies a les idees, l'empenta i la feina de moltíssima gent, ja es diguin Tort, Núñez, Mus­sons, Cruyff o Guar­di­ola.