7. La llengua mossegada

És un titu­lar rere un altre. Albert Perrín arriba a Cana­le­tes i deixa anar una gran frase que el defi­neix per­fec­ta­ment: «L'on the record i l'off the record són dues expres­si­ons que no ho he tin­gut mai clares.» Ho entenc. És aca­bar la frase i començar un fes­ti­val pirotècnic que no em per­met fer un arti­cle de color, sinó un de periodístic. Comen­cen els focs: «San­dro es reti­rarà. Sor­ti­ran més coses de les que ha dit l'Ingla, té més draps bruts ama­gats. Els calai­xos d'estan obrint i són pro­funds. He estat cinc anys ata­cat pel San­dro, direc­ta­ment per ell o per per­sona inter­po­sada, és a dir Toni Freixa, a qui res­pecto, però que sem­pre deia que ell no estava amb Rosell i mira ara. El San­dro està reco­llint el que ha llau­rat i tot ple­gat sabent que no volia ser pre­si­dent del Barça, el que volia era ser el segon, però no ha tro­bat ningú.» El bolígraf va a tota nata, però no pot seguir la velo­ci­tat ver­bal del Perrín, de qui temo que després de la con­versa hagi d'anar al cen­tre d'atenció primària (CAP) més pro­per a posar-se punts de sutura a la llen­gua. Segueix: «Marc Ingla porta pen­jada una gran meda­lla i se l'ha de feli­ci­tar: amb ell com a vice­pre­si­dent espor­tiu no vam gua­nyar res i ens van fotre una moció de cen­sura. Fantàstic. Ingla és el cap de per­so­nal de Fer­ran Sori­ano. És nor­mal que aquest senyor vul­gui sot­me­tre a referèndum ara el canvi de samar­re­tes? Sap el que cost que té això? Però si ha estat cinc anys res­pon­sa­ble de màrque­ting...» Al cen­tre d'atenció primària em temo que l'hau­ran d'ingres­sar perquè de la mos­se­gada a la llen­gua li ha sor­tit verí i els met­ges temen que se n'hagi empas­sat algun litre. Però, mal­grat tot, Perrín con­ti­nua: «Hi ha gent com Alfons Godall que no m'ha vol­gut en la can­di­da­tura, però ell mai m'ha dit a la cara que no em vol al seu cos­tat. El pro­blema de Godall és que, com Ingla, parla per boca de Fer­ran Sori­ano i mai diu res per ell mateix.» Penso que també li hau­ran de fer una neteja d'estómac, no sigui que li hagi que­dat verí per algun vas comu­ni­cant, però abans de l'endoscòpia con­ti­nua sense tenir final: «Fer­ran Sori­ano és una per­sona molt intel·ligent, molt capaç labo­ral­ment, un pan­zer del tre­ball, però és molt envejós a l'hora d'acon­se­guir fites. I en aquesta vida no val tot. Amb Sori­ano tinc un pro­blema d'edat, ell no m'entén, i al revés. I més quan al davant tenia un toca­co­llons com jo.» Estic con­vençut que a l'Albert Perrín, un dels grans pares de l'Ele­fant Blau, l'hau­ran de tenir com a mínim una set­mana ingres­sat perquè els punts de la llen­gua ame­na­cen estam­pida. I és que segueix i segueix i segueix... «És veri­tat que hi ha molta gent que diu que jo sóc el pro­blema pel qual no hi ha una can­di­da­tura unitària. Però si em ve el Jaume Fer­rer i em diu que pel bé del bar­ce­lo­nisme jo no puc con­ti­nuar amb ell, me'n vaig cap a casa. Ni un pro­blema. Impos­si­ble no hi ha res. Ara bé, veig molt difícil una can­di­da­tura unitària. Som cata­lans i els cata­lans no som així, som d'-ismes. Crec que seran unes elec­ci­ons amb tres can­di­dats al final: Fer­rer, Ingla i Bene­dito.» Està con­vençut que San­dro Rosell s'aca­barà reti­rant de la cursa elec­to­ral. Ho repe­teix sis­temàtica­ment. I ja me l'ima­gino cor­rent pels pas­sa­dis­sos de l'hos­pi­tal men­tre la infer­mera intenta cosir-li la llen­gua: «No em faran callar», asse­gura, tot i que també té parau­les d'elogi. «L'Agustí Bene­dito és el més autèntic. El més des­co­ne­gut, però és molt trans­pa­rent, net, seriós... Però no s'ajun­tarà amb ningú. Garan­teixo que en Jaume Fer­rer serà un gran pre­si­dent. És l'antítesi en les for­mes del Jan (Laporta) i una per­sona que ha pas­sat amb èxit per les àrees del club en què ha tre­ba­llat. En Jaume és una per­sona dis­creta, pen­caire, sap fer molt bé la feina. Serà el gran pre­si­dent del segle XXI.» Abans d'aca­bar riu quan li qüesti­ono si això no comença a ser massa brut: «Brut? Però si sem­pre ha estat igual... Totes les elec­ci­ons. No és gens dife­rent d'altres cam­pa­nyes. Si saps alguna cosa, has de denun­ciar-ho, i si no ho fas estàs fal­se­jant la rea­li­tat.» De tot ple­gat, Albert Perrín, gat vell que no té por de res i que ja ha pas­sat per totes les opo­si­ci­ons pos­si­bles, en treu una con­clusió a la mateixa font de Cana­le­tes, cen­tre històric del bar­ce­lo­nisme: «En els dar­rers anys hi hagut massa vani­tats per­so­nals, egos, pro­ta­go­nis­mes... i l'amis­tat que teníem n'ha que­dat res­sen­tida. Molt res­sen­tida.» És un bon final dels focs arti­fi­ci­als. L'últim petard és tan sin­cer que li ha fet llufa. No farà falta anar d'urgències. Ja s'ha fre­nat, tot i que el recla­men per mar­xar perquè a la nit té dos actes, a Saba­dell i a Ter­rassa. Tre­mola, Vallès. Amenaça Perrín.