TAQUIGOL.
L'equip i el sentiment
a l'alça
Entabanadors i hipòcrites. Ara potser sí que no estem tan malament. Però aquell episodi a l'Hospitalet d'ara fa un any no va ajudar gens el Barça ni Joan Laporta. Sí que es van escoltar moltes veritats, però expressades de manera barroera, van ser incomprensibles per a tothom. Laporta va superar un viacrucis i un any després, malgrat que alguns pensin que no sempre és així, els resultats ho han fet tot més digerible.
Destacaven l'altre dia en una entrevista al president del Vila-real, Fernando Roig, una frase que ell va verbalitzar: «El Vila-real és un sentiment.» No és el primer representant d'un equip que es vol atribuir el concepte sentiment per traçar una ratlla respecte a altres entitats, ja que també ho fan servir a l'Espanyol, al Betis o al mateix Atlético de Madrid, als seguidors dels quals agrada cridar allò que el seu club és un sentiment. No és un gest gratuït, tot el contrari, especialment perquè té una càrrega de profunditat, jo crec, força burxadora. Diu Roig que el seu equip és un sentiment, com també ho subratlla un representant de l'Espanyol o de l'Atlético de Madrid, perquè es vol dir que la força del seu equip és vertadera, genuïna, que no hi ha trampa, que l'entitat lluita pels èxits, però accepta les derrotes, no com d'altres. I aquí rau el drama; voler-se atribuir la bandera del sentiment respecte dels rivals. Què vol dir que el Vila-real és un sentiment i que el València només és un negoci? Igual que la relació Atlético de Madrid-Real Madrid o Espanyol-Barça? Això és una bajanada, per dos motius: per voler atribuir-se la condició de genuí i per creure-s'ho.
Crec que és desencertat des d'una visió petita, com la del Vila-real, l'Atlético de Madrid, l'Espanyol o el Betis, entre altres moltes entitats, esgarrapar mots de gran valor per enfrontar-los contra els rivals, per fer veure erròniament que les grans entitats ja no es construeixen amb emotivitat, passió i sentiment, sinó que es troben en una espiral poc menys que de multinacional, com ocorre en el cas del Barça o el Real Madrid. Aquestes dues entitats, mal que pesi a molts, són veritables generadores de sentiments i bogeria col·lectiva des de fa molts anys i per això sorprèn escoltar atribucions exclusives de mots, banderes i sentiments.
La grandesa dels clubs de referència no és pas artificial, sinó una condició envejada per la resta, fins i tot per aquells que parlen gairebé en exclusiva de sentiments. Des d'una posició petita s'entén aquest rampell com un reclam d'atenció en un món cada cop més dominat pels grans esdeveniments i per les entitats poderoses, però és insuficient. El futbol és passió i sentiment, rauxa i bogeria, i a tots els equips, de la mida que siguin, els afecta de la mateixa manera, per tant resulta erroni atribuir-se la condició que una entitat és un sentiment, com si no hi hagués espai per a l'enrenou, el merder, la decepció, els litigis familiars, les societats anònimes esportives en què els socis no pinten res, etc. I miro els clubs esmentats, tot un sentiment, i veig que aquests darrers qualificatius els escauen a la perfecció.
de baixada
Golejada al Bayern. Diu Guardiola que no li agrada que el Bayern hagi estat golejat 5-1. Bé, i quin hauria de ser el resultat correcte? Si guanya, perquè vindran envalentits, si perden, perquè ho faran amb l'orgull ferit, i si empaten, pel que sigui. El cas és que, des del futbol, sempre es construeix un discurs de mínims i victimista per prevenir qualsevol cosa. Al Barça se li exigeix el mateix, i tant és com vingui o deixi de venir el rival.
