Un pur voler i no poder

No va repe­tir l’Espa­nyol el bon joc mos­trat al Ber­nabéu abans de l’atu­rada de selec­ci­ons. No par­lem ja de l’exhi­bició blanc-i-blava con­tra el Vila-real de la tem­po­rada pas­sada. En rea­li­tat, el gran repte dels qua­tre grans (Sevi­lla, Barça, Madrid i Vila-real) d’una tacada l’ha tan­cat amb uns escas­sos dos punts sumats de 12 pos­si­bles. Però les sen­sa­ci­ons a l’Espa­nyol no són dolen­tes del tot. L’equip sap a què juga –l’encerti més o menys– i ahir es podria haver endut els tres punts si Tamudo no hagués fallat un penal al 72 de la segona.

Tam­poc s’hau­ria de fer un casus belli de l’error del colo­menc, perquè als punts –man­lle­vant el con­cepte boxístic– el Vila-real també podria dema­nar més al mar­ca­dor final. Per una ocasió de Pires claríssima i per unes mans de Pareja a xut de Rossi que Fernández Bor­balán no va veure.

Sense fricció tàctica
Voler i no poder, si som posi­tius, i pro­me­tre i no com­plir, en el cas nega­tiu, serien les defi­ni­ci­ons del matx d’ahir. De velo­ci­tat n’hi va haver, a esto­nes també amb la pilota, i la sen­sació de perill a les dues àrees no va ser aïllada. Però la rea­li­tat és que els dos dis­po­si­tius tàctics es van aco­blar per­fec­ta­ment. A l’Espa­nyol li anava bé que el Vila-real manés i als de la Plana no els pre­o­cu­pava que els locals sor­tis­sin a la con­tra: Pelle­grini no per­met mai que el seu equip es tren­qui real­ment i sem­pre es que­den cinc homes al dar­rere.

Ras i curt, no hi va haver fricció tàctica. Pot­ser només al prin­cipi sem­blava que Rossi podria treure de la seva posició Jar­que i dese­qui­li­brar la rere­guarda espa­nyo­lista, però amb qua­tre crits Márquez ho va solu­ci­o­nar. Bé, al no haver-hi aquesta fricció tàctica el par­tit mai es va tren­car real­ment. Ningú no va anar de cor­coll excepte al final, quan les for­ces no acom­pa­nya­ven, i les sen­sa­ci­ons de perill poques vega­des es van con­cre­tar (el pri­mer xut entre pals, de De la Peña, va ser al 38 de la pri­mera). A les men­ci­o­na­des hi afe­gim una acció entre Rossi i Llo­rente al minut 4, mal rema­tada pel basc, i una jugada de Nené amb massa cabri­ola per ser a la fron­tal de la petita.

Al sac dels mèrits, amb tot, hi que­darà que l’Espa­nyol ha estat el pri­mer equip de la Lliga que ha dei­xat sense mar­car el Vila-real, i el segon que ha evi­tat que els gro­guets gua­nyin. Ep, i que les noves mesu­res de segu­re­tat (escor­colls per fi minu­ci­o­sos, afició rival enga­bi­ada a la pri­mera gra­de­ria i no a la segona i xarxa pro­tec­tora més alta) van fun­ci­o­nar a ple ren­di­ment davant la vin­tena d’afi­ci­o­nats rivals, de la penya fin­lan­desa que té el Vila-real.