El poder del desig

Ja no era un par­tit de fut­bol. El Chel­sea, de fet, no havia vol­gut que ho fos des del pri­mer ins­tant de l'eli­mi­natòria. El Barça ja havia enviat Piqué i tota la seva immensa fe a fer de davan­ter cen­tre. La tropa de Hid­dink no havia fer cap jugada, n'havia des­truït cinc-cen­tes mil i, no obs­tant això, havia sumat un gol. L'equip de Guar­di­ola només havia fet juga­des i no havia arri­bat a la por­te­ria de Cech. Ja no hi havia par­tit. Era una pura qüestió d'honor. D'orgull. De desig. El Barça era l'únic que desit­java de veri­tat ser a la final. El Chel­sea havia ante­po­sat la desac­ti­vació del fut­bol del Barça al desig de jugar la final; no veia res més enllà. El Barça sí, mirava més enllà. I si algú havia de fer el gol defi­ni­tiu, el gol redemp­tor, el gol de la justícia fut­bolística, l'acte poètic precís, havia de ser un visi­o­nari del fut­bol: Ini­esta. Gol! Cap a Roma!

El millor juga­dor dis­cret del món va con­cen­trar tota la seva sen­zi­llesa en l'ins­tant fins ara més espec­ta­cu­lar de la seva car­rera. Un gran gol en el temps de des­compte i ara ja se sap que a la final de Roma hi haurà fut­bol. Hi havia un perill seriós que no fos així. Va ser un ins­tant com el de Kai­sers­lau­tern, un altre acte de justícia fut­bolística. Un cop de sort, sí. Però la sort som­riu als que la bus­quen, no als que dis­si­mu­len. Tot el que havia fet en atac el Chel­sea durant l'eli­mi­natòria era mèrit exclu­si­va­ment de la gene­ro­si­tat del Barça. És cert que l'àrbi­tre d'ahir va ser benèvol amb els blau­grana en diver­ses coses que van pas­sar dins la seva àrea. Però qual­se­vol decisió que per­ju­di­cava o pogués per­ju­di­car el Barça sem­blava una injustícia. El Barça no havia xutat entre els tres pals de la por­te­ria de Cech però no havia dei­xat d'insis­tir ni un moment. Des del començament fins a l'últim sos­pir. Mal­grat l'expulsió d'Abi­dal, a pesar del mur blau infran­que­ja­ble, tot i el des­gast colos­sal. Vinga, vinga, vinga! El mur havia de caure i s'havia d'inten­tar fins al final. Hid­dink havia dei­xat de ser l'entre­na­dor que ens pensàvem que era perquè havia tro­bat un antídot que tenia els matei­xos efec­tes que la krip­to­nita en els super­po­ders de Super­man: fer des­a­parèixer la pilota, que només anés dels peus de Cech a l'àrea de Valdés. Eter­na­ment la mateixa recepta. Se sabia i es donava per segur que l'equip anglès només podia mar­car si el Barça li con­ce­dia una errada, com havia pas­sat en el par­tit d'anada en l'u con­tra u en què Valdés va vèncer Drogba. Doncs ahir es va tro­bar un gol sense que ni tan sols hi hagués una errada blau­grana. Tam­poc no hi va haver jugada. N'hi va haver l'intent; Lam­pard mirava de pas­sar la pilota a un altre juga­dor però hi va haver un rebot i la pilota va caure als peus d'Essien, que, veient que un juga­dor blau­grana se li tirava a sobre, va col­pe­jar la pilota amb tota la seva força de búfal. De tots els llocs del món on podia haver anat a parar aque­lla vio­lenta pro­pulsió, va anar a parar a l'escaire dret de la por­te­ria de Valdés. Havien pas­sat 99 minuts d'insistència blau­grana i va tro­bar pri­mer la xarxa l'equip de la pun­tada de peu enda­vant i del mur de la ver­go­nya.

Més difícil per al Barça, impos­si­ble. No se'n sor­tia jugant a fut­bol, en el xoc tenien les de gua­nyar els gla­di­a­dors blaus, els espais eren més difícils de gua­nyar que en una guerra cos a cos, totes les gus­pi­res que mirava d'encen­dre el Barça eren apa­ga­des a galle­des pels blaus. La bata­lla ja no era tàctica. Era una qüestió per­so­nal. D'onze con­tra onze i de tècnic a tècnic. Era el fut­bol por­tat als dos màxims extrems. El joc, la cre­a­ti­vi­tat, l'opti­misme con­tra l'anti­joc, la des­trucció, el nega­ti­visme. Búfals con­tra esqui­rols. La pilota con­tra els aixe­ca­dors de pesos. El desig con­tra l'esbu­fec. El Barça va fer tot el que és huma­na­ment pos­si­ble enfront una pro­posta inhu­mana. Ja s'havia dit que l'empat a zero al Camp Nou era perquè Hid­dink havia estat més intel·ligent que Guar­di­ola. El risc, l'ale­gria, la cre­ació era, doncs, de xim­ples. I aquesta hau­ria estat la història que s'hagués expli­cat si Ini­esta no hagués fet un gran xut en el temps de des­compte del com­bat d'ahir. Es fa molta demagògia sobre el que és ser intel·ligent en el fut­bol. Afor­tu­na­da­ment, Guar­di­ola està demos­trant que es pot ser intel·ligent i romàntic, que es pot gua­nyar i entre­te­nir.

El Barça és a la final de la copa del Rei, té la lliga a punt de cara­mel i jugarà la final de la lliga de cam­pi­ons a Roma con­tra un altre equip pragmàtic, molt potent. El Manc­hes­ter Uni­ted també és dels equips que té més del que dóna. No d'una manera tan radi­cal com el Chel­sea, però també pre­fe­reix apro­fi­tar-se de la gene­ro­si­tat dels rivals. La cro­ada del Barça no s'ha aca­bat. Con­ti­nua. El prag­ma­tisme del Manc­hes­ter posarà a prova altre cop el desig del Barça. Però abans hi haurà el fut­bol, el fut­bol sublim del Barça. I on no arribi el fut­bol, hi haurà la força del desig, l'últim regal que ha fet l'equip de Pep Guar­di­ola als seus afi­ci­o­nats i a tot el món del fut­bol.