La Moreneta és blanca

Espe­rança i fe. La More­neta és blanca. Andrés Ini­esta ja tenia un lloc en la història del club, i ahir es va gua­nyar un podi. Ell i l'equip. Piqué i Víctor Valdés, espe­ci­al­ment. El Barça va fer l'impos­si­ble. Es va fer un lloc a Roma en un dar­rer sos­pir, amb tot deci­dit. Tor­narà a jugar la final de la lliga de cam­pi­ons només tres tem­po­ra­des després d'aque­lla de París que va gua­nyar con­tra l'Arse­nal. Ahir va sor­tir gua­nya­dor d'un feu hos­til que no el va ate­mo­rir. Guar­di­ola va con­ta­giar el coratge als seus homes. L'equip no va bri­llar, però va domi­nar fins i tot amb deu homes, fruit de la tar­geta ver­me­lla al francès Éric Abi­dal. El fut­bol, que no coneix la justícia, pre­mia amb el gol d'Ini­esta l'hones­te­dat d'una pro­posta que mira per l'espec­ta­dor, que el té en compte. I que crea afició.

La història, ja se sap, no havia començat bé. Un rebuig caçat per Essien i enviat a la cre­ueta va fer escla­tar el par­tit en el minut 9. El Barça no havia gene­rat perill, però, fidel al guió que se li assig­nava en l'anàlisi de la prèvia, tenia la pilota i jugava al camp del rival. Guar­di­ola ho havia anun­ciat: no hi hau­ria una estratègia sem­blant a la de Messi al Ber­nabéu, però sí que es veu­rien can­vis con­ti­nus. Així, Ini­esta apa­rei­xia esco­rat a la dreta; Eto'o, a l'esquerra, i Messi, de davan­ter fals. Minuts després, els blau­grana tor­na­ven a can­viar.

Guar­di­ola va apos­tar per Touré Yaya per acom­pa­nyar Piqué a l'eix de la defensa per cobrir les bai­xes de Márquez i Puyol. La planta del mig­cam­pista el va convèncer més que l'ofici de Cáceres o Abi­dal. Una decisió que parla de la des­con­fiança de l'entre­na­dor cap al con­curs de l'uru­guaià i de la fe de Pep en Ser­gio Bus­quets, el noi del plan­ter, per batre's amb les tor­res del mig del camp anglès. La baixa ino­por­tuna d'Henry obli­gava a més retocs a la zona ampla. Ini­esta, extrem. Keita, al camp. En rea­li­tat no va sor­tir res bé del tot. Ser­gio va estar fluix, i Touré va jugar amb foc tot el par­tit. El sen­tit col·lec­tiu de l'equip va ama­gar aques­tes man­can­ces.

En una falta llu­nyana de Dani Alves es va reduir la reacció dels blau­grana. En ter­mes d'oca­si­ons cre­a­des, el bagatge era pobre per con­tes­tar el gol de l'equip local. El Chel­sea, en canvi, con­ti­nu­ava insis­tint. Drogba estava sobre­tot atent a cada movi­ment del seu com­pany de selecció Touré. L'asset­ja­ment va fer efecte. En una badada pre­o­cu­pant de Yaya, Drogba es va que­dar sol con­tra Valdés, pun­tual en la sor­tida per des­viar. El por­ter del Barça va tor­nar a inter­ve­nir minuts després, per des­viar a córner una falta directa de Drogba. El davan­ter del Chel­sea va recla­mar penal d'Abi­dal, en una altra jugada de perill. Quan pit­jor ho estava pas­sant el Barça, va aparèixer Messi. No havia entrat real­ment en joc fins al cap de mitja hora de par­tit. Ash­ley Cole era el seu negoci. Impa­ci­ent, el late­ral mirava de robar-li la pilota, i Messi se li esca­pava sense remei. Ins­tal·lat defi­ni­ti­va­ment a l'esquerra, l'argentí va gene­rar perill, però el Chel­sea li impe­dia per­fi­lar-se per bus­car el xut.

Estra­teg expert, Guus Hid­dink va dis­se­nyar un equip de mar­cat­ges esgla­o­nats, línies molt jun­tes i sor­ti­des ràpides. Però per dur a terme el seu pla neces­sita un equip sense escrúpols, capaç de defen­sar-se com un con­junt de casats jugant con­tra sol­ters. No hi ha debat moral a Stam­ford Bridge. L'estadi aplau­dia cada pilo­tada al cel de Lon­dres, com si això del fut­bol no s'adiu amb ells. El Barça, que ensuma la por, va incli­nar defi­ni­ti­va­ment la balança cap a la por­te­ria local. El Chel­sea va aca­bar la pri­mera part ofe­rint una imatge dece­be­dora, camu­flada per la victòria pro­vi­si­o­nal. Feien temps, els juga­dors locals, talla­ven el joc amb fal­tes; la pilota, no volien ni veure-la. La segona part va accen­tuar la tendència. El Barça, a l'atac. El Chel­sea, a la cova.

Els de Guar­di­ola feien mal per la banda d'Ini­esta. El man­xec mar­cava la diferència i cre­ava supe­ri­o­ri­tat, però fal­tava el punt final. El Barça no aca­bava les juga­des, mal símptoma. Però domi­nava amb una faci­li­tat for­mi­da­ble. La història del par­tit feia honor, final­ment, a la natu­ra­lesa dels pro­ta­go­nis­tes. Però això no havia de ser forçosa­ment favo­ra­ble al Barça. De fet, una altra victòria de Víctor Valdés davant de Drogba va ser la pri­mera jugada clara de perill de la segona mei­tat. Arri­bava poc, l'amfi­trió, però feia mal. Mal de veri­tat. Touré va estar a punt de fer penal a Drogba, que es va des­es­pe­rar pro­tes­tant. I Abi­dal va veure la tar­geta ver­me­lla directa per una supo­sada falta a Nico­las Anelka, quan se n'anava sol cap a Valdés.

El nou esce­nari, tètric per al Barça, va ser una altra mos­tra del tarannà de tots dos. Guar­di­ola va plan­tar un 3-4-3, amb rombe. Keita es con­ver­tia en late­ral quan per­dien la pilota. Hid­dink, en canvi, va fer entrar Belletti per Drogba, lesi­o­nat. No hi ha res més a dir, com deia aquell. La foto era increïble. El domini del Barça no s'havia res­sen­tit en res. Con­tro­lava el par­tit. Poques nove­tats en el Chel­sea, més enllà d'alguna esca­pada d'Anelka, que dema­nava penal en cada excursió a l'àrea. Guar­di­ola va deci­dir morir amb més dig­ni­tat encara i va enviar al camp Bojan. El par­tit havia dege­ne­rat en una anada i tor­nada que tenia Piqué com a pro­ta­go­nista des­ta­cat. For­mi­da­ble, el cen­tral va aca­bar el par­tit com a davan­ter cen­tre, lide­rant el somni que moria. Ini­esta el va res­sus­ci­tar amb un xut magnífic, propi d'un juga­dor ele­git. La mun­ta­nya groga sobre el man­xec, al racó del córner, just davant dels tres mil afi­ci­o­nats del Barça, és la imatge final. La postal que sem­blava impos­si­ble. Roma espera.