Les misèries de sempre

a l'alça

Gelat de Bri­a­tore. Un cop aca­bada la cursa a Mont­meló, res­ta­ven inqui­ets els peri­o­dis­tes espe­rant a l'hos­pi­ta­lity de Renault que apa­regués Fer­nando Alonso. Com si es tractés d'un compte enrere, Fla­vio Bri­a­tore, el cap de l'equip, va ence­tar un gelat de vai­ni­lla amb xoco­lata quan començava a par­lar Alonso. Dar­rere del pilot, Bri­a­tore feia l'última mos­se­gada al gelat quan la breu con­ferència infor­ma­tiva es donava per con­closa.

Un par­tit que feia pen­sar en un 7-1 acaba 3-3. N'hem vist tants ja al Camp Nou i amb el Barça de visi­tant... Quan vas con­fiat, passa que caus en la medi­o­cri­tat i perds. El Barça que cele­bra els títols abans d'hora, sem­pre els perd. Tot anava bé fins que es van per­dre els papers: a l'entorn, a la gra­de­ria, a la gespa i a la ban­queta. El Barça mai no gua­nya res sense esforç. Mai no li rega­len res. Recor­dem, si no, el que va fer l'àrbi­tre del par­tit, Fer­nando Tei­xeira Viti­e­nes, un dels mise­ra­bles de sem­pre: una jugada amb expulsió com tan­tes i tan­tes que cada diu­menge es veuen a l'àrea del Madrid sense que s'aturi el joc, una falta amb tar­geta a Alves que encara no hem tro­bat i sí, aquest cop sí, s'havien de jugar els minuts de temps afe­git. Hem assis­tit als dos últims par­tits del Madrid amb àrbi­tres pot­ser amb el cor tren­cat que no volien que l'enti­tat madri­dista patís més (2-6 con­tra el Barça i 3-0 con­tra el València) i no van per­me­tre jugar el temps afe­git. Res. Ni un segon. Els més con­fi­ats pen­sen que no calia, que ja havien patit massa. No hagués pas­sat el mateix amb el Barça. Prova d'això, no calia espe­rar gaire: Tei­xeira Viti­e­nes volia que es jugues­sin tots els segons del par­tit que ell creia que encara s'havien de dis­pu­tar. Aquesta con­ti­nua sent la diferència.

Però n'hi ha d'altres. I afec­ten direc­ta­ment el club, la seva manera de ser i d'enfo­car la vida. És aquest posat tan fat­xenda de no res­pec­tar els rivals men­tre es cri­tica la mateixa acti­tud a casa dels altres. El Barça pre­par­tit con­tra el Vila-real és la foto­gra­fia més allu­nyada de la humi­li­tat amb la qual s'ha cons­truït aquest nou equip de les cen­dres del pas­sat més recent. Però tant és, no hi ha manera d'apren­dre'n. Pot­ser el cop ha arri­bat en el millor moment i pot resul­tar de toc d'atenció per a cites immi­nents, la pri­mera de les quals demà a València en la final de la copa del Rei. Aquest tor­neig que des de fa set­ma­nes es con­si­dera que és al sarró, comença a veure's borrós. Les lesi­ons, que no havien apa­re­gut durant la tem­po­rada, s'amun­te­guen en el moment més crític. Aquest fet aju­darà el culer a tor­nar a la posició més refle­xiva i cau­te­losa, allà on, sense caure en la depressió o el pes­si­misme, s'observa una dis­puta espor­tiva sense pen­sar que el rival no compta. Res de tri­plets ni trèvols. Ja n'hi ha prou d'acti­tuds gens humils. La gar­ro­tada del Vila-real ha d'aju­dar a com­pren­dre la situ­ació; que quan s'ha de matar el rival, cal fer-ho, perquè no et mati ell a tu.

de bai­xada

Molt avor­rit. El Cir­cuit de Cata­lu­nya tanca el GP de F-1 amb un apro­vat jus­tet i, de ben segur, amb números ver­mells, perquè la gent no hi ha res­post. No en tenen la culpa, de les tri­bu­nes bui­des. S'hi han esforçat. Tam­poc tenen la culpa de l'avor­ri­ment de la cursa. O plou o s'estim­ben. Ara mateix, la F-1 és molt avor­rida, i més al Cir­cuit, on tots els equips i pilots podrien con­duir amb els ulls tapats, pel gran conei­xe­ment del traçat català.