Al Miniestadi, com a l'Olímpic

Quarts de nou del vespre, i les grades atapeïdes; els aficionats impacients es roseguen les ungles, fumen, mengen... tot observant com s'exerciten els jugadors. Criden i animen per espolsar-se els nervis. L'equip de Guardiola els ha donat mostres de la seva qualitat a còpia de títols i jornades de glòria històrica, però amb això no n'hi ha prou per tranquil·litzar-los; temen Cristiano Ronaldo, avui de blanc –potser com el seu futur–, i la seva tropa, que també han fet una temporada excepcional. És una final. Noranta minuts de joc i la història és plena d'onzes excel·lents que han quedat a mig camí de la glòria.

Falten pocs minuts per a tres quarts de nou del vespre del 27 de maig del 2009 –una altra data que quedarà emmagatzemada per sempre en l'imaginari culer– i les mirades, nervioses, es troben. «Que comenci a rodar la pilota», pensen els aficionats, perquè això acostuma a esmorteir una mica l'angoixa. Els onzes del Barça i el Manchester salten a la gespa de l'Olímpic de Roma i els aficionats aplaudeixen i s'esgargamellen, però aquí miren al cel i no pas a la gespa. Encara que sembli mentida, no estan disposats a distreure's mirant el rectangle de joc. El futbol és així i té aquestes coses, i, encara que sembli increïblement incomprensible, els carrers s'ompliran abans per celebrar un triomf blaugrana que per reivindicar drets socials. És un fenomen col·lectiu únic.

Més de 10.400 aficionats s'han aplegat al Miniestadi, on s'ha instal·lat una pantalla gegant darrere de la porteria que dóna a les Corts. Segur que tots ells es vendrien la parella per canviar les graderies del camp que veu desfilar cada cap de setmana el futur blaugrana per ser a les de la capital italiana. Però per mil raons diferents s'han hagut de quedar a Catalunya, i han decidit veure la final al Miniestadi. «És més divertit i emocionant que veure-ho des del menjador de casa»,n'hi ha que comenten. «El futbol s'ha de viure així», hi afegeixen d'altres. Per això no els fa res que a la gespa no hi hagi futbolistes. Els és absolutament igual. Això no els privarà de comportar-se com si l'espectacle fos a la moqueta del Miniestadi i no pas a més de 1.350 quilòmetres de distància. Quan les càmeres de televisió immortalitzen l'onze que ahir va guanyar la tercera Champions, els crits, estridents, sonen, encara que els receptors dels ànims mai no els sentiran; quan l'entrenador de Santpedor apareix a la pantalla de 60 metres quadrats i que va costar més de cinc hores muntar, la gent l'aplaudeix; i tampoc no estalvia insults quan el rostre del davanter portuguès dels anglesos apareix en l'immens monitor... Tot plegat, acompanyat de tot el ventall de càntics dels aficionats blaugrana: del tradicional «boti, boti boti, madridista el qui no boti» al «Copa, lliga, Champions», la cançó de moda que s'ha impulsat des de Crackòvia. Per fi la pilota comença a rodar. La final ha començat. Les grades emmudeixen amb els primers avisos de Cristiano Ronaldo. Però només són això, avisos. Abans de les nou Eto'o fa el primer pas perquè el triplet deixi de ser un somni. Els aficionats salten de les localitats. S'esbossen els primers somriures. La incertesa dura fins que els menuts Xavi i Messi sentencien la final.

Poc després de dos quarts d'onze de la nit l'himne retrona al Miniolímpic de Barcelona. Milers d'aficionats es feliciten i celebren el triplet. La gespa no era la romana, però les grades ho semblaven.