Emprenyats, alegres; és el Barça

Durant el pro­grama d'en Josep Cuní a TV3 ahir al matí vaig veure dos SMS dels espec­ta­dors que esta­ven en con­tra de l'eufòria gene­ral que es viu a Cata­lu­nya pels èxits del Barça. Un dels SMS dema­nava als ter­tu­li­ans que par­les­sin de «coses impor­tants» i l'altre es pre­gun­tava: «Quan s'aca­barà aquesta tor­tura?» Ni el Barça de Guar­di­ola ha estat capaç d'acon­se­guir una­ni­mi­tat. En la reacció, abso­lu­ta­ment legítima, d'aquests espec­ta­dors, hi vaig veure un punt d'ego­isme. No els agrada un fet que ha por­tat una immensa, boja i espec­ta­cu­lar ale­gria a milers i milers dels seus con­ciu­ta­dans. En els temps que cor­ren en aquest país, econòmica­ment i política­ment, el tri­plet dels blau­grana ha estat una manera d'eva­dir-se dels pro­ble­mes. Uns pro­ble­mes que, és evi­dent, les tres copes del Barça no solu­ci­o­na­ran, però que durant unes set­ma­nes han pas­sat a un segon terme. A qui li pot empre­nyar que la immensa majo­ria dels seus veïns esti­guin con­tents? Opi del poble? Digueu-li com vul­gueu, però el Barça és un dels mobi­lit­za­dors de mas­ses més impor­tants del país, si no el que més. Que els mit­jans li donem joc i ho fem tot més gros del que podria ser? És la llei de l'audiència, però les cròniques ens par­len de les grans rebu­des a l'equip de les cinc copes dels anys cin­quanta i lla­vors no hi havia els mit­jans de comu­ni­cació d'ara.

El Barça ha estat, és i serà un ele­ment indes­tri­a­ble del nos­tre país. Per als que les selec­ci­ons espa­nyo­les no ens diuen res, el Barça fa el paper de subs­ti­tut de les selec­ci­ons cata­la­nes a les quals neguen el pa i la sal. I els que li vul­guin negar aquest paper perquè en el Barça hi ha juga­dors estran­gers, que es mirin els naci­o­na­lit­zats que hi ha a les selec­ci­ons espa­nyo­les. Des del 2-6 al Ber­nabéu fins a la final de Roma, pas­sant pel gol d'Ini­esta al Chel­sea, la final de València i la lliga gua­nyada amb noc­tur­ni­tat, Cata­lu­nya ha estat de festa. No tota, és clar. Els SMS de què par­lava a l'inici en són la prova. Per als empre­nyats, ja sigui perquè són del Madrid, de l'Espa­nyol o perquè es con­si­de­ren supe­ri­ors intel·lec­tu­al­ment a tot el que suposa el fut­bol –qui­nes grans cròniques de Manolo Vázquez Mon­talbán ens hem per­dut!–, els recordo que encara podia haver estat pit­jor per a ells. Que el Barça no havia fet mai el tri­plet d'enguany –tam­poc cal dir que és el pri­mer en 110 anys d'història blau­grana, que la copa d'Europa es juga des del 1955, la lliga des del 1929 i la copa des del 1902 i si una com­pe­tició no exis­teix, no es pot gua­nyar– i que no és un club capaç de tenir una gran regu­la­ri­tat de títols. I els tres títols d'enguany donen accés a tres noves com­pe­ti­ci­ons per al 2010 –mun­dial de clubs i dues super­co­pes–. Ho sento, nois. Tres noves pos­si­bi­li­tats de títols. De festa, d'ale­gria.