La regularitat enyorada

No sol aparèixer en els resums de juga­des més des­ta­ca­des, però sem­pre hi és. David Gar­cia, aliè a les lesi­ons aquesta tem­po­rada, té tota la con­fiança de Rubi i és indis­cu­ti­ble en el late­ral esquerre. Ben adap­tat al Girona i a la cate­go­ria, el man­resà admet que es troba en el millor moment des que és a Mon­ti­livi, i ho atri­bu­eix al fet que no s'ha hagut d'atu­rar: “La con­tinuïtat és clau. L'any pas­sat, quan més bé em sen­tia, em vaig lesi­o­nar. Ara, acu­mulo molts par­tits i molts entre­na­ments, i això m'ha aju­dat.”

David Gar­cia va ser dels últims fit­xat­ges d'estiu de la tem­po­rada pas­sada. Titu­lar en bona part de la pri­mera mei­tat del cam­pi­o­nat, era habi­tual que Raül Agné el subs­tituís i endar­rerís Moha. Fins al 10 de desem­bre, que es va lesi­o­nar a Alcoi. Es va fer una rup­tura a la càpsula poste­rior del menisc intern del genoll esquerre, i no va tor­nar a jugar fins al 24 de març. Res a veure amb aquesta tem­po­rada, en què només s'ha per­dut dos par­tits i ja n'enca­dena nou de sen­cers. Si no s'atura, la con­tinuïtat recorda l'època més regu­lar a l'Espa­nyol, en què va enca­de­nar 22 par­tits la tem­po­rada 2002/03: des de la jor­nada 17, ja no es va per­dre cap més minut.

David Gar­cia va tan­car una dècada a l'Espa­nyol abans de debu­tar a segona A amb el Girona. Explica que jugar a segona A no li per­met estar gaire més tran­quil, més còmode, en els par­tits: “No, perquè també hi ha juga­dors de molta qua­li­tat, i més en la meva posició. Gai­rebé sem­pre et toca mar­car un juga­dor ràpid i hàbil, i sem­pre has d'estar al cent per cent. Com a pri­mera.” El man­resà, això sí, asse­gura que s'ha tro­bat bé tant a la cate­go­ria –“l'any pas­sat va ser més d'adap­tació, que sem­pre va bé”– com a Mon­ti­livi: “Molt con­tent. Hi ha molt bon ambi­ent i bon ves­ti­dor, i això sem­pre ajuda.” Acaba con­tracte al juny, però no hi vol pen­sar. “Ara ens toca fer una bona segona volta, com la pri­mera.”