Violació a l'Olímpic

Mai, ni tan sols quan era juga­dor –un dels millors de la història–, he rega­lat cap elogi a Jordi Villa­campa. Se'n va gua­nyar molts, però també va con­ci­tar alguna crítica. Com a pre­si­dent pre­senta llums i ombres, entre les quals cons­tarà la seva actu­ació en la lamen­ta­ble –per les for­mes– marxa de Ricky Rubio del club que el va llançar a la fama. A Villa­campa, pot­ser amb l'única taca d'haver dit públi­ca­ment que el base mai tor­na­ria a jugar amb la Penya –no calia, per obvi, tre­pit­jar aquest fang–, li haig de donar aquest cop tota la raó. Tota, perquè la té. A Bada­lona, aquells afi­ci­o­nats dels quals Rubio va dir que els durà sem­pre al cor –el procés l'ha des­men­tit–, ja han assu­mit des de fa temps, gai­rebé des de la famosa cai­guda de Banesto –n'era el patro­ci­na­dor– els anys 90, que el Joven­tut és carn de les millors franquícies d'Europa i de l'NBA i que la fórmula per sobre­viure en el mer­cat del bàsquet és la fe en un model de for­mació inde­pen­dent de l'entre­na­dor de torn –no sem­pre s'ha fet bé– i la gene­ració cons­tant de plusvàlues amb la venda de les seves estre­lles. Raül López, Àlex Mumbrú i Rudy Fernández, per bé que amb soroll divers, en són casos carac­terístics. La de Rubio no és la pri­mera ferida, però cos­tarà molt tan­car-la. Més que cap altra. I no perquè se'n vagi al rival, per més que a l'Olímpic dol­gui. Sinó per com ho ha fet. A Rubio, asses­so­rat per un entorn esperpèntic, no li va impor­tar anun­ciar el seu adéu abans dels play-off. Algú s'ima­gina Puyol anun­ci­ant la seva marxa a una set­mana d'una semi­fi­nal de Cham­pi­ons? I el que és pit­jor, tam­poc li va impor­tar deman­dar el seu club per avor­tar una clàusula que ell va fir­mar. Això, impropi d'un símbol, ho va tren­car tot; i el fracàs del draft només en va rema­tar el desen­llaç. La gran injecció de diners que la Penya rep no pot ama­gar el mal exem­ple del base i el seu clan: no s'escup allà on t'acu­llen. Una vio­lació que el per­se­guirà sem­pre.