Els rics i els altres

Hi havia l'espe­rança que la crisi glo­bal servís per fer soci­al­ment més assu­mi­bles les mag­ni­tuds econòmiques de l'esport. Ànimes càndi­des, beneits inge­nus, no n'apren­dreu mai. Les males pràcti­ques d'engi­nye­ria finan­cera del sec­tor ban­cari han posat fi al caràcter uni­ver­sal de l'axi­oma «els bancs són rics quan les coses van bé i encara més rics quan les coses van mala­ment». Sem­blava que després que cai­gues­sin alguns into­ca­bles un altre món era pos­si­ble, però ja anem veient que no, i en l'esport, encara menys. De moment. Perquè aquí, a diferència de la vida real, els rics són o apa­ren­ten ser encara més rics, però cada dia en són menys. I els que eren rics han pas­sat a engros­sir la soferta classe mit­jana. Apli­cat al fut­bol, entre el Madrid i el Barça s'han gas­tat (diferència entre juga­dors com­prats i juga­dors venuts) uns 250 mili­ons d'euros. Sumant les com­pres i res­tant les ven­des de tots els clubs de la lliga de l'Estat sur­ten 265 mili­ons. És a dir, entre els 18 clubs res­tants gai­rebé només han com­prat juga­dors gràcies als diners que han fet pels que han venut. Tot un Sevi­lla –el ter­cer que ha gas­tat més– només té 21 mili­ons menys a la caixa que abans de l'estiu (premi per al Mallorca, amb 7 mili­ons). I vuit clubs dels 20 han fet superàvit. Fins i tot, tres (Tene­rife, Xerez i Depor­tivo) no s'han gas­tat ni cinc.

Tot aquest bati­bull de xifres ens porta a la con­clusió que hi ha dues velo­ci­tats, la del Barça i el Madrid –i la dels grans clubs euro­peus que tots tenim al cap, els que comp­ten pas­sar dels vui­tens de la Cham­pi­ons o assu­mir un fracàs– i la de la resta. Cada any que passa, la diferència de velo­ci­tat és més gran i la crisi, en comp­tes de rea­gru­par els dos blocs, eixam­pla una distància que ja s'ha con­ver­tit en frac­tura. Perquè, per múlti­ples raons –mala gestió inclosa–, clubs com ara el València i l'Atlético, que inten­ta­ven pujar al vagó de pri­mera, han anat retro­ce­dint cap a la classe mit­jana. Tots dos han estat a l'UCI (de fet, el València encara hi és) i ja se sap que un infart sol dei­xar seqüeles. Si la situ­ació no es rever­teix en un ter­mini rao­na­ble, la des­ti­nació dels uns i els altres, més tard o més d'hora, serà clara: els rics dis­pu­ta­ran una macro­com­pe­tició euro­pea, perquè l'única manera de sobre­viure serà fer créixer els ingres­sos cada cop més i això només s'acon­se­gueix jugant con­tra els millors cada set­mana, fent per tele­visió els par­tits a tot Europa i comer­ci­a­lit­zant els drets en con­seqüència. Les lli­gues esta­tals seran per als que no puguin pujar a aquest tren. En fut­bol sona a revo­lu­ci­o­nari, però en el bàsquet ja se n'està par­lant.