PEL CARRIL DEL MIG

TONI ROMERO

Els rics i els altres

Hi havia l'espe­rança que la crisi glo­bal servís per fer soci­al­ment més assu­mi­bles les mag­ni­tuds econòmiques de l'esport. Ànimes càndi­des, beneits inge­nus, no n'apren­dreu mai. Les males pràcti­ques d'engi­nye­ria finan­cera del sec­tor ban­cari han posat fi al caràcter uni­ver­sal de l'axi­oma «els bancs són rics quan les coses van bé i encara més rics quan les coses van mala­ment». Sem­blava que després que cai­gues­sin alguns into­ca­bles un altre món era pos­si­ble, però ja anem veient que no, i en l'esport, encara menys. De moment. Perquè aquí, a diferència de la vida real, els rics són o apa­ren­ten ser encara més rics, però cada dia en són menys. I els que eren rics han pas­sat a engros­sir la soferta classe mit­jana. Apli­cat al fut­bol, entre el Madrid i el Barça s'han gas­tat (diferència entre juga­dors com­prats i juga­dors venuts) uns 250 mili­ons d'euros. Sumant les com­pres i res­tant les ven­des de tots els clubs de la lliga de l'Estat sur­ten 265 mili­ons. És a dir, entre els 18 clubs res­tants gai­rebé només han com­prat juga­dors gràcies als diners que han fet pels que han venut. Tot un Sevi­lla –el ter­cer que ha gas­tat més– només té 21 mili­ons menys a la caixa que abans de l'estiu (premi per al Mallorca, amb 7 mili­ons). I vuit clubs dels 20 han fet superàvit. Fins i tot, tres (Tene­rife, Xerez i Depor­tivo) no s'han gas­tat ni cinc.

Tot aquest bati­bull de xifres ens porta a la con­clusió que hi ha dues velo­ci­tats, la del Barça i el Madrid –i la dels grans clubs euro­peus que tots tenim al cap, els que comp­ten pas­sar dels vui­tens de la Cham­pi­ons o assu­mir un fracàs– i la de la resta. Cada any que passa, la diferència de velo­ci­tat és més gran i la crisi, en comp­tes de rea­gru­par els dos blocs, eixam­pla una distància que ja s'ha con­ver­tit en frac­tura. Perquè, per múlti­ples raons –mala gestió inclosa–, clubs com ara el València i l'Atlético, que inten­ta­ven pujar al vagó de pri­mera, han anat retro­ce­dint cap a la classe mit­jana. Tots dos han estat a l'UCI (de fet, el València encara hi és) i ja se sap que un infart sol dei­xar seqüeles. Si la situ­ació no es rever­teix en un ter­mini rao­na­ble, la des­ti­nació dels uns i els altres, més tard o més d'hora, serà clara: els rics dis­pu­ta­ran una macro­com­pe­tició euro­pea, perquè l'única manera de sobre­viure serà fer créixer els ingres­sos cada cop més i això només s'acon­se­gueix jugant con­tra els millors cada set­mana, fent per tele­visió els par­tits a tot Europa i comer­ci­a­lit­zant els drets en con­seqüència. Les lli­gues esta­tals seran per als que no puguin pujar a aquest tren. En fut­bol sona a revo­lu­ci­o­nari, però en el bàsquet ja se n'està par­lant.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Rebels amb causa

 
Anna Cruz Lebrato
jugadora de bàsquet

“El bàsquet m’ho ha donat tot”

Badalona
 
 

Albert Puig serà el nou responsable del futbol de base

Girona
 

Desenllaç amb optimisme

Barcelona
 

L’Osor fa una crida per sobreviure

girona
 
Josep Enric Torner
Campió d’europa amb el Noia 1988/1989

“Teníem bon ambient, com al Noia actual”

SANT SADURNÍ D’ANOIA
 

El Barça perd contra el cuer

BARCELONA / CORUNYA