El retorn de Kim Clijsters

Els con­fesso que la victòria de Kim Clijs­ters en l'obert dels EUA m'ha dei­xat una sen­sació molt agra­da­ble. Segu­ra­ment si aquest arti­cle l'hagués escrit una dona seria més ric a l'hora d'expli­car les sen­sa­ci­ons que es deuen sen­tir quan després d'una baixa mater­nal recu­pe­res l'acti­vi­tat pro­fes­si­o­nal i, a més, amb èxit.

El cas de Clijs­ters és molt poc freqüent. No és habi­tual que una espor­tista d'alt nivell assu­meixi la mater­ni­tat en la seva etapa pro­fes­si­o­nal. La majo­ria ho dei­xen per quan es reti­rin. Aquests dies, diver­sos mit­jans ens han obse­quiat amb infor­mes sobre l'esport d'elit i la mater­ni­tat. La con­clusió és que no és gens fàcil, ser mare i espor­tista, però tam­poc no és impos­si­ble. És per això que la foto­gra­fia de Clijs­ters al cos­tat de la seva filla amb la copa de cam­pi­ona de l'obert dels EUA hau­ria de pas­sar a ser una icona més pel que fa a la lluita de la dona per la igual­tat.

Fins ara la imatge de la mater­ni­tat en l'esport la vèiem en aquests ges­tos de cele­bració que alguns espor­tis­tes homes acos­tu­men a fer en un moment de cele­bració, dibui­xant una panxa d'emba­ras­sada amb les mans, fent el xumet amb el dit gros o simu­lant que bres­so­len un nen amb els braços. I men­tres­tant, a les gra­des, les dones amb les cri­a­tu­res aplau­dint el marit o el com­pany. Recordo haver sen­tit molts entre­na­dors mos­trar-se a favor que els espor­tis­tes vis­quin en pare­lla, i si és amb fills, millor. Deien que així eren més res­pon­sa­bles i esta­ven més con­tro­lats. Hi havia un entre­na­dor de bàsquet que deia que els juga­dors que vivien sols eren un des­as­tre, que sem­pre duien les cami­ses sense plan­xar i els calçotets bruts. Eren uns altres temps. Però tor­nem a Clijs­ters. La seva victòria, ines­pe­rada segons els que hi ente­nen, i a més con­tra una noia molt més jove i que segu­ra­ment no ha pas­sat cap nit sense dor­mir pels bibe­rons de la nena, crec que és un bon indi­ca­dor que ens diu que l'esport, mal­grat tot, con­ti­nua obert a molts més que als Usain Bolt. I també és una bona notícia per a aquells que comen­cen a estar una mica tips que l'esport d'elit sigui cada cop més una cosa de joves, per no dir d'ado­les­cents. Ser jove en l'esport és avui un mèrit i un valor. Segur que tots tenim al cap noms com Alguer­su­ari, Bojan, Ricky Rubio o Espar­garó, per dir-ne uns quants. No vull qüesti­o­nar la seva capa­ci­tat i el seu talent, però cada cop més avan­cem l'edat d'accés a l'etapa pro­fes­si­o­nal i en con­seqüència escur­cem la vida dels con­so­li­dats. Abans un fut­bo­lista de 30 anys estava en la ple­ni­tud. Avui a un de 30 el con­si­de­rem un veterà, i tot i que el seu ren­di­ment sigui més que nota­ble, els posem en les llis­tes de trans­fe­ri­bles. I si això passa amb els homes, amb les dones, ima­gi­neu-vos. Per això m'apunto al club de fans de Clijs­ters. Ja ho era quan els seus enfron­ta­ments amb Jus­tine Henin van per­me­tre expli­car al món que a Bèlgica hi ha dues comu­ni­tats, la fla­menca i la valona, que con­vi­uen en un model d'estat del qual pot­ser alguna cosa podríem apren­dre. Enho­ra­bona, Kim Clijs­ters, i ara, com diu el tòpic, a bus­car la pare­lleta.