Res no tapa la indignitat

Guar­di­ola i l'equip mar­xen avui mateix cap a Màlaga per jugar a les 8 a La Rosa­leda. Pot­ser per una vegada hau­ria estat millor tor­nar al vell cos­tum de viat­jar el dia abans i fer nit a lloc. D'aquesta manera s'hau­rien allu­nyat d'un altre escàndol que ha escla­tat dins el club, de l'ambi­ent con­ta­mi­nat que periòdica­ment s'apo­dera de l'enti­tat. Ara són històries d'espi­o­natge, intri­gues en clau elec­to­ral, voler fer pas­sar per nor­ma­li­tat afers que són no només indig­nes, sinó inad­mis­si­bles, perquè el club no és dels direc­tius ni encara menys dels exe­cu­tius. Són com­por­ta­ments que demos­tren que els interes­sos per­so­nals estan per sobre dels col·lec­tius i els ins­ti­tu­ci­o­nals. L'equip s'haurà de pro­te­gir de les con­seqüències d'aquest nou epi­sodi d'indig­ni­tat.

Durant la tem­po­rada pas­sada, Guar­di­ola no només va acon­se­guir res­ta­blir els valors sans i posi­tius que l'equip havia per­dut, sinó també que els res­pon­sa­bles del club es mos­tres­sin dis­crets i que el pre­si­dent, en les com­pa­rei­xen­ces públi­ques, repetís un dis­curs a remolc del del tècnic que almenys donava una imatge de coherència a l'enti­tat. Però per sota, dins els budells de l'enti­tat, pas­sa­ven coses, hi havia altres interes­sos que no eren els de mirar que l'equip acon­seguís bons resul­tats. S'ha de supo­sar que l'interès pri­mor­dial era l'equip, però les llui­tes i les intri­gues pel poder, o per l'herència del poder, que s'han sabut ara es des­en­ca­de­na­ven paral·lela­ment a l'esforç de l'equip per arri­bar a l'èxit. Oli­ver diu que cada dia es pre­nen mil i una deci­si­ons en el club. Doncs mol­tes se les podria estal­viar. La cre­di­bi­li­tat del direc­tor gene­ral ja va néixer torta el pri­mer dia que va com­parèixer davant la premsa, per jus­ti­fi­car l'estrambòtica ope­ració que havia de dur el Barça a crear una franquícia a la lliga de soc­cer, l'MLS. I en la seva apa­rició de dijous va empit­jo­rar. Si cada vegada la gent com­brega menys, no ho farà amb les rodes de molí d'Oli­ver. Aquest afer no es pot tan­car amb les seves expli­ca­ci­ons, que encara que res­pon­gues­sin a fets i moti­va­ci­ons cer­tes, no poden suc­ceir en un club com el Barça. Els fets només es poden enten­dre des d'una men­ta­li­tat que no és la de la volun­tat de ser­vei a l'enti­tat, sinó des d'una men­ta­li­tat con­ta­mi­nada d'interes­sos i moti­va­ci­ons obs­cu­res. Ni la qua­li­fi­cació d'intri­gues de palau s'hi escau; són intri­gues de cla­ve­guera. I la par­ti­ci­pació és col·lec­tiva.

També hau­rien d'expli­car els vice­pre­si­dents inves­ti­gats per què han estat d'acord a tirar terra sobre l'afer per fer veure que no havia pas­sat. Si era per no deses­ta­bi­lit­zar l'equip, el 28 de maig havien de dema­nar el cap, almenys, del direc­tor gene­ral. O mar­xar ells. Els direc­tius no inves­ti­gats també hau­rien d'expli­car què fan en el club. I el pre­si­dent Laporta també ha de jus­ti­fi­car per què no ho sabia si és que no ho sabia, i si ho sabia, quin paper tenia en la trama. I després, tots ple­gats hau­rien d'aga­far la porta. Però això no pas­sarà. Haver-ho inten­tat tapar és la con­seqüència lògica del fet que això hagi pogut pas­sar. Una cosa porta a l'altra. I si ha pas­sat és per les per­so­nes que han fet que passés. Aquesta vegada no poden cul­par el mis­sat­ger ni l'ene­mic exte­rior, perquè l'afer s'ha ges­tat des de dins, s'ha reproduït a dins i s'ha ocul­tat pre­me­di­ta­da­ment des de dins. És, per tant, un gran bé per a l'enti­tat que la premsa ho hagi reve­lat. Allar­gar-ne l'acla­ri­ment i l'assumpció de res­pon­sa­bi­li­tats, com va pas­sar en l'afer Eche­varría, és tor­nar a por­tar el club al ter­reny de la con­flic­ti­vi­tat. I a la ver­go­nya.

És clar que el que ha pas­sat és també munició gratuïta per a la part de l'entorn que des del 15 de juny del 2003 ha fet tot el que ha pogut per deses­ta­bi­lit­zar les suc­ces­si­ves direc­ti­ves. Aquests exis­tei­xen, com sovint ha denun­ciat amb raó Laporta, però ha fet més ell mateix per donar-los motius que els que ells han pogut maqui­nar. No cal que recor­dem altres cri­sis cre­a­des i enve­ri­na­des pel mateix pre­si­dent. Tam­poc recor­da­rem les insídies dels que la hi tenien votada des que va gua­nyar les elec­ci­ons. Es trac­ta­ria de tirar en la direcció contrària, que és la que tran­si­ten Guar­di­ola i el seu equip. La dels valors sans i posi­tius, i la de les veri­ta­bles pri­o­ri­tats, començant per la vocació de ser­vei al club.

També és cert que hi ha molts socis que pen­sen que no n'hi ha per a tant, i que defen­sen que amb Laporta a la pre­sidència s'han gua­nyat tants títols que això és l'únic que compta. Diuen aquests que afers com aquest últim són coses de la premsa i de l'entorn, i que no es té en compte que l'equip acaba de gua­nyar-ho tot. És cert que a la premsa, alguns més que altres, sovint es fa més poti­neig del compte i es fri­vo­litza amb el que no s'ha de fri­vo­lit­zar, i en canvi es dra­ma­titza més el que no és tan dramàtic. Posem que és així. Però s'ha de dir que argu­men­tar que els resul­tats, els títols, són l'únic que importa és fer un mal favor al club. L'argu­ment que ha de por­tar a algun lloc posi­tiu seria que s'han gua­nyat títols a pesar de l'alta con­flic­ti­vi­tat ins­ti­tu­ci­o­nal que hi ha hagut en els últims sis anys. Ser el millor pre­si­dent de la història del club no necessària­ment és el mateix que ser el pre­si­dent que ha gua­nyat més títols. Però esta­ria bé que fos així.

Aquesta tem­po­rada, que inclourà una con­vo­catòria elec­to­ral, serà un bon moment per deba­tre qüesti­ons d'aquesta mag­ni­tud. Ges­ti­o­nar i repre­sen­tar bé el club és obli­gació dels direc­tius elec­tes. Els èxits espor­tius, econòmics i soci­als són fona­men­tals, però la manera d'acon­se­guir-los també ho és. En con­flic­ti­vi­tat, tren­ca­ments, deci­si­ons uni­per­so­nals, interes­sos par­ti­cu­lars, intri­gues, indig­ni­tats i altres acti­vi­tats de baixa estofa, el Barça té encara molt de recor­re­gut de millora. Per tant, es poden denun­ciar pràcti­ques com les reve­la­des ara, dema­nar res­pon­sa­bi­li­tats i no subes­ti­mar la inter­venció dels afec­tats en la con­se­cució de títols. Només fal­ta­ria. Encara que sigui només perquè Guar­di­ola i el seu equip no hagin de mirar cap a un altre cos­tat per con­ti­nuar fent bé la seva feina, i que no hagin d'anar amb compte perquè la indig­ni­tat no els esquitxi.