Res de bo pot sortir-ne

a l'alça

Bona cin­tura espa­nyo­lista. Collet va pro­nos­ti­car en aquest diari la cer­tesa que intuïa: «No tinc cap mena de dubte que viu­rem una tem­po­rada tran­quil·la.» A Can Peri­quito els períodes de joia són extre­ma­da­ment fugis­sers. Ara bé, con­tra les evidències l'enti­tat ha res­post amb argu­ments i eficàcia, perquè calia defen­sar el club de l'ego­isme d'un juga­dor com Tamudo, que ha pretès embru­tar la imatge de l'Espa­nyol.

El 1978 la junta bar­ce­lo­nista estava amoïnada perquè no hi havia empenta ni pro­jecte per reva­li­dar-se en les pri­me­res elec­ci­ons democràtiques. Amb aquesta inde­ter­mi­nació, la junta va dei­xar pas­sar el tren, mal­grat que a corre-cuita va tro­bar un inqüesti­o­na­ble del bar­ce­lo­nisme a qui ni li venia de gust ser-ne el líder ni tenia pro­jecte per­so­nal. Era Víctor Sagi, a qui una audi­to­ria de segu­re­tat d'aque­lla època (també recor­dada com una extorsió) li va bar­rar el pas i, per volun­tat pròpia, ho va dei­xar estar quan era can­di­dat.

Vint-i-nou anys després, en la junta del Barça sem­bla que sí que hi ha propòsit de reva­li­dar-se en el futur amb una junta con­ti­nu­ista, però la sem­blança amb el pas­sat podria arri­bar per les audi­to­ries de segu­re­tat i per si real­ment exis­teix un pro­jecte per­so­nal o del que es tracta és d'una qüestió d'ego­la­tria o sub­missió. Els epi­so­dis de les últi­mes set­ma­nes gene­ren un gran desànim i pro­jec­ten una imatge de feblesa i deses­truc­tu­ració que a qual­se­vol soci bar­ce­lo­nista amb una mica de cri­teri que se li pre­senti l'opció de donar suport al con­ti­nu­isme no pot fer res més que rebut­jar qual­se­vol volun­tat que aspiri a reva­li­dar la junta actual.

L'última com­pa­rei­xença de Joan Laporta, aca­bada una junta direc­tiva d'auto­ri­ta­ris con­tra covards, va esce­ni­fi­car que el pre­si­dent s'ha eri­git en una mena de cab­dill a qui fa por plan­te­jar-li qual­se­vol qüestió per temor a no ser menys­tin­gut i humi­liat en públic.

Així, el penós i greu cas de l'espi­o­natge, tan insis­tent­ment valo­rat per Laporta com un cas ja fora de mer­cat perquè es va pro­duir fa sis mesos, caurà en l'oblit, però després de cobrar-se un preu molt alt: la humi­li­ació pública de tots els afec­tats en la junta i, poste­ri­or­ment, a la sala de premsa, la ferotge supe­ri­o­ri­tat mos­trada per Laporta en una inqüesti­o­na­ble imi­tació de les pit­jors pràcti­ques de Núñez i la mofa de Godall i Sala i Martín per haver tocat el dos quan la resta retia comp­tes davant els mit­jans.

Quina mena de per­so­nat­ges són aquests que es mos­tren auto­ri­ta­ris, intran­si­gents i amb un punt de sadisme davant els seus com­panys? I de quina pasta estan fets aquests homes, empre­sa­ris i pares de família que accep­ten com a maso­quis­tes aquest menys­preu públic? Aquests dos cor­rents argu­men­ta­ran en cam­pa­nya davant els socis que aquesta humi­li­ació també fa cinc mesos que va pas­sar i que ja no toca trac­tar-la? Els caps de cam­pa­nya hau­ran d'estar molts des­es­pe­rats per accep­tar el des­a­fi­a­ment de fer-los pre­si­dents. Queda, però, un argu­ment per als opti­mis­tes en la causa per­duda del con­ti­nu­isme: les elec­ci­ons a la pre­sidència del Barça no con­vi­den a fer cap pronòstic per molt clar que sigui, en vista dels dal­ta­bai­xos que s'han ori­gi­nat des del 1978.

de bai­xada

Mara­dona, el jus­ti­cier. Un país seriós no pot tenir com a líder de res Mara­dona. Hi ha qui va tenir ver­go­nya ali­ena men­tre l'escol­tava, però hi ha qui sosté que el selec­ci­o­na­dor va estar a l'altura en res­pon­dre als seus crítics. El fut­bol de l'Argen­tina mereix una per­sona al cap­da­vant molt més edu­cada i pre­pa­rada que aquest xim­ple, a qui a part d'insul­tar i ago­nit­zar a la ban­queta, no se li coneix cap altra habi­li­tat que jus­ti­fi­qui el seu càrrec.