Bucle

Dels 47 escons cor­res­po­nents a Cata­lu­nya, al Congrés de Dipu­tats, 36 han votat con­tra Rajoy.
Els números can­ten (36/11) i el rebuig català a les polítiques popu­lars és més que evi­dent. No és estrany, doncs, que el pre­si­dent Puig­de­mont parli de “bufe­tada cata­lana” i del fet que la política espa­nyola és en un bucle de difícil sor­tida.

Ani­rem més lluny. El pes del procés català ha estat sufi­ci­ent per posar a les cor­des la gover­na­bi­li­tat de l'Estat i avui és impen­sa­ble un des­blo­queig a Madrid que no passi per par­lar amb les ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes. És veri­tat que en un esca­quer tan volàtil qual­se­vol canvi impen­sat pot donar posició de cavall gua­nya­dor, però la capa­ci­tat de resistència de Pedro Sánchez i el seu dis­curs del “no és no” obre noves pers­pec­ti­ves.

Si la valen­tia de Sánchez és capaç de por­tar-lo a par­lar amb els naci­o­na­lis­tes/inde­pen­den­tis­tes i bas­tir ponts d'entesa podria donar-li la necessària pàtina d'esta­dista i faci­li­tar el des­blo­queig d'un tema més que enca­llat. La política cata­lana és al cen­tre del dis­curs d'inves­ti­dura, fins ama­gant-ne el debat, i el dret a deci­dir demos­tra la pròpia força. Els soci­a­lis­tes hau­rien d'obrir el meló i fer pos­si­ble par­lar-ne (de moment, par­lar-ne). És una qüestió de volun­tat.

Girant sobre si mateix, el par­la­ment esta­tal no té la poció mira­cu­losa per des­en­ca­llar la situ­ació actual. El dia de la mar­mota és el pro­to­col vigent. I en el capítol d'aquesta set­mana ha que­dat clar un dis­curs antic i tan­cat –Rajoy i Her­nando– i les emergències de relats inno­va­dors. Men­tres­tant, Cata­lu­nya manté l'ofe­ri­ment de com tren­car el bucle. Aquí anem per bon camí.