No escarmenten mai

A aques­tes alçades del drama ja ha que­dat clar que el PP és l'orga­nit­zació delic­tiva més impor­tant d'aquesta part del món poc o molt civi­lit­zat. La presó de Picas­sent en dóna fe. No és només que hi hagi pro­ves fona­men­ta­des sobre el sis­tema de finançament il·legal que, metòdica­ment i ale­gre, tre­so­rers i líders popu­lars van allar­gar durant anys, és que els casos de lucre per­so­nal que se'n van apro­fi­tar de retop donen feina a una pila de jut­jats. També és cert que el càstig elec­to­ral per cor­rupció a Espa­nya és més aviat prim. Els elec­tors tenen unes altres pri­o­ri­tats. L'“esta­bi­li­tat” del sis­tema, en diuen. Garan­tir-se el cobra­ment de sub­si­dis i jubi­la­ci­ons, per exem­ple. O evi­tar que manin “els altres”, que a molts espa­nyols encara els fan més urticària. Per això voten i més voten el Par­tit Popu­lar. I per això Mari­ano Rajoy manté l'estil. Mal­grat que s'acos­ten noves elec­ci­ons “autonòmiques” i mal­grat que ha subs­crit una decla­ració anti­cor­rupció amb Ciu­ta­dans en paper d'estrassa. La dar­rera ocurrència del pre­si­dent eter­na­ment en fun­ci­ons ha estat enviar José Manuel Soria, que va haver de dei­xar el càrrec de minis­tre per haver men­tit en el tèrbol i obli­dat afer dels papers de Panamà, a la canon­gia del Banc Mun­dial. Rajoy ni s'ha immu­tat per les pro­tes­tes. Com qui menja pipes. Però al remat han estat els seus barons que han de reno­var baro­nia elec­to­ral els qui han posat el crit al cel. Soria ha renun­ciat al càrrec en un ram­pell d'orgull ferit. No escar­men­ta­ran mai. Perquè no els cal.