El suflé de pedra

Sense nove­tat al vell front. Durant les dar­re­res set­ma­nes han tor­nat a aparèixer les pre­ven­ci­ons, les aler­tes, les idi­o­te­ses i les ame­na­ces que fan de prèvia a cada diada des de fa tres anys. N'hi ha que aler­ten que enguany hi anirà menys gent, perquè la infan­te­ria fes­tiva se n'ha can­sat. De des­fi­lar, d'aga­far pape­rets en les mans i dels polítics que arris­quen menys que ells. N'hi ha que cla­men i bra­men con­tra “la divisió de la soci­e­tat cata­lana”. Recor­dem quan el minis­tre en fun­ci­ons de gen­darme Fernández Díaz pro­cla­mava que el dia de Nadal les famílies cata­la­nes ja no es men­ja­ven la pava en pau. N'hi ha que publi­quen en por­tada i en pre­te­ses notícies que aquest 11 de Setem­bre el suflé s'ha fet truita. I n'hi ha que ame­na­cen amb les cal­de­res de l'infern. On con­nait la chan­son. La cançó interes­sada de cada any. En tota aquesta lle­ta­nia maca­bra es troba a fal­tar un ele­ment. Els pusil·lànimes, els der­ro­tis­tes, els que apli­quen el pit­jor cule­risme a la política, els gen­dar­mes, els sobrats i els mise­ra­bles no dema­nen mai dis­cul­pes. Ni es retrac­ten. Any rere any la rea­li­tat els des­men­teix i els des­borda. Any rere any, obs­ti­na­da­ment, ale­gre­ment, fes­ti­va­ment, rei­vin­di­ca­ti­va­ment, cen­te­nars de milers de cata­lans no se'n can­sen i inun­den els car­rers d'este­la­des i colors. Cada any hi són. I tor­na­ran a ser-hi tan­tes vega­des com cal­gui perquè els empe­nyen dues parau­les màgiques: la neces­si­tat i la il·lusió. La neces­si­tat per­sis­teix i la il·lusió és ignífuga. Ens veiem avui als car­rers!