Itinerari medieval

A peus de la ser­ra­lada marítima, a lle­vant i ponent del Bar­ce­lonès Nord, es man­te­nen dues referències monàsti­ques medi­e­vals que foren història cul­tu­ral del país. La car­toixa de Mon­ta­le­gre i el mones­tir de Sant Jeroni de la Mur­tra aco­lli­ren les comu­ni­tats de ger­mans car­toi­xans i mon­jos jerònims i con­so­li­da­ren la importància expres­sada en una llarga crònica, que ara com­pleix sis cen­te­nes.

Fa un any la Car­toixa complí el sisè cen­te­nari de la fun­dació i encara fun­ci­ona com a tal, amb una comu­ni­tat petita però activa que fa del silenci i la pregària forma de vida reglada. Sis-cents anys són molts i el carisma car­toixà, mol­tes vega­des incomprès, manté la màxima de “mai no refor­mada perquè mai no ha estat defor­mada”.

I aquest octu­bre Sant Jeroni com­plirà els sis segles, tot i que l'orde jerònim l'aban­donà el 1835. Més, la crònica de l'influ­ent mones­tir és sufi­ci­ent per ali­men­tar el record pas­sat i la per­vivència cul­tu­ral i espi­ri­tual que fou i és. Visi­tar la Mur­tra és ama­rar-se d'aquesta història i veure les pedres que en donen tes­ti­moni.

Joan II d'Aragó per­noctà en cinc oca­si­ons a la Mur­tra i en fou un gran pro­tec­tor, igual que hi efectuà tres llar­gues esta­des Fer­ran II i al seva muller Isa­bel, que, diu la tra­dició, hi rebe­ren l'almi­rall Cristòfol Colom el 1493, després de la des­co­berta del Nou Món. Al segon viatge colombí l'acom­panyà fra Ramon Pané, frare del mones­tir que esde­vingué pri­mer mis­si­o­ner a les Amèriques. També hi féu estrada en tres oca­si­ons l'empe­ra­dor Car­les i a les dependències monàsti­ques rebé els seus almi­ralls per orga­nit­zar la cam­pa­nya de Tunis. També Felip II hi sojornà en dues oca­si­ons. El pres­tigi gua­nyat pel mones­tir el con­vertí en refe­rent, desen­vo­lu­pant amb encert les vir­tuts espi­ri­tu­als i el poder tem­po­ral i atre­so­rant pos­ses­si­ons i influència amb el més pur estil feu­dal. La pui­xança s'estroncà a ini­cis del segle XIX, afec­tada per la guerra napoleònica i les expro­pi­a­ci­ons en el tri­enni libe­ral. Amb una comu­ni­tat min­vada afronta els dar­rers anys de vida monàstica, quan les Bullan­gues, el 1835, feren dis­per­sar la comu­ni­tat i vint-i-qua­tre hores després un esca­mot incendià les dependències mona­cals, finint l'estada jerònima al lloc, i l'indret fou sub­has­tat i adqui­rit per famílies aco­mo­da­des.

Pas­sats els pit­jors temps de dete­ri­o­ra­ment, a par­tir dels anys cin­quanta del segle XX s'ini­ci­a­ren pro­ces­sos de sen­si­bi­lit­zació del bé cul­tu­ral que s'anava per­dent, i en dife­rents eta­pes i molts esforços Sant Jeroni tornà a entrar al catàleg de monu­ments a pro­te­gir. Els “Amics” i una comu­ni­tat nego­ci­a­ren una residència, la recu­pe­ració de vida ecle­sial i l'orde­nació d'una gran bibli­o­teca. Avui Sant Jeroni es con­so­lida i creix, segur que hi ha molta feina a fer, però també segur que no es perdrà. Sis-cents anys l'ava­len.