Ferides de 40 anys

Com que l'àvia del minis­tre d'Exte­ri­ors en fun­ci­ons –el minis­teri, no l'àvia– era cata­lana, José Manuel García-Mar­ga­llo s'estima pro­fun­da­ment un país que només coneix per estam­peta. I com que l'estima –i ell és viril, fort i docu­men­tat, i Cata­lu­nya és fràgil, dona i frívola–, li diu el que li convé i el que no li convé. I li asse­nyala les cala­mi­tats. El novio de la muerte Mar­ga­llo, doncs, ha detec­tat que el procés inde­pen­den­tista ha obert feri­des entre els cata­lans que tar­da­ran vint o trenta anys a tan­car-se. Bones feri­des deuen ser. Però com que el minis­tre només coneix el país de la seva àvia per les ron­da­lles fami­li­ars o per la visió que n'ofe­rei­xen la una, la dues, la qua­tre, la cinc, la sis, la set i la vuit, l'erra de ple. A Cata­lu­nya no hi ha feri­des, però si el minis­tre en vol veure, només ha de repas­sar si en la família té alguna altra àvia valen­ci­ana. Ara fa exac­ta­ment qua­ranta anys el seu par­tit –Ali­anza Popu­lar– i la UCD van deci­dir obrir la soci­e­tat valen­ci­ana en canal. La ferida va ser enorme. Els valen­ci­ans es van divi­dir i enfron­tar entre els bons espa­nyols i els traïdors rene­gats. Els pri­mers pro­cla­ma­ven que el valencià no era català. El con­si­de­ra­ven un residu rural pres­cin­di­ble, però el defen­sa­ven con­tra ell mateix. Els segons ni tan sols podien insi­nuar allò que les uni­ver­si­tats de tot el món accep­ta­ven com un fet demos­trat. La ferida es va obrir, va sem­brar la discòrdia i la violència. I encara supura. Des del 1977. Per feri­dors, vostès, senyor minis­tre.