La nostra força

Ara que entrem en una tar­dor amb movi­ments polítics impor­tants, ens tocarà ser cons­ci­ents de les con­di­ci­ons amb què hau­rem d'afron­tar una rup­tura sense des­vi­a­ci­ons ni dila­ci­ons. Cal pre­veure un aug­ment de la inten­si­tat de la con­fron­tació i l'acce­le­ració dels fets polítics. Hau­rem de pen­sar, doncs, com ens podem res­si­tuar ade­qua­da­ment.

Qua­tre punts per gua­nyar. Hem arri­bat a la situ­ació actual amb el nos­tre esforç per­sis­tent. És molt impor­tant tenir això clar a l'hora d'enca­rar aquest moment. La con­vicció en la nos­tra força (que és molt gran com s'ha demos­trat altre cop aquest onze de setem­bre) ens porta a tenir la segu­re­tat que gua­nya­rem; però per fer efec­tiu aquest poder de gua­nyar convé pre­veure neces­si­tats i perills. Ho resu­meixo:

En pri­mer lloc ens caldrà, per sobre de tot, una impor­tant for­ta­lesa psi­cològica. La con­fron­tació política es juga avui fona­men­tal­ment en el camp de la guerra psi­cològica. Fins ara ja han entrat en joc dife­rents ele­ments d'aquesta forma d'hos­ti­li­tat: mit­jans de comu­ni­cació, par­tits polítics tra­di­ci­o­nals, apa­rell jurídic i policíac... i també noves for­ces polítiques afa­vo­ri­des pels mit­jans amb la pre­tensió de deses­ta­bi­lit­zar l'inde­pen­den­tisme... han fet i faran pressió per crear con­fusió i desànim. Hau­rem de tenir, doncs, les idees clares en qüesti­ons bàsiques i reforçar la per­se­ve­rança i la tena­ci­tat.

En segon lloc, cal apro­fi­tar la majo­ria política. Tot­hom té clar que seria un error greu des­a­pro­fi­tar la majo­ria acon­se­guida amb els 72 escons i que cal anar tan enllà com sigui pos­si­ble en la rup­tura inde­pen­den­tista. Ja s'ha dit que no hi ha alter­na­tiva. Aquesta majo­ria, que caldrà anar ampli­ant, és el resul­tat d'una acu­mu­lació de for­ces molt impor­tant i que cal explo­tar a fons. Quan hi ha la pos­si­bi­li­tat d'avançar cap a un canvi radi­cal que faci per­dre el poder de l'Estat espa­nyol damunt una part de la nos­tra nació, les opci­ons polítiques han de ser inequívoques.

És per això que, en ter­cer lloc, convé asse­nya­lar que ningú s'hau­ria de dei­xar enga­nyar per camins sense sor­tida. Les pro­pos­tes de Pode­mos i Comuns són, des del punt de vista polític glo­bal, una enga­nyifa (no parlo de la militància de base, que és, en bona part, un ele­ment posi­tiu en l'actual con­jun­tura), perquè les pro­cla­mes dels diri­gents actu­als només tenen la pos­si­bi­li­tat d'influir en aspec­tes par­ci­als de la monar­quia espa­nyola. No volen (o no poden) tren­car amb el règim espa­nyol que con­ti­nuarà durant molts anys mar­cant la política dins el marc d'aquest Estat. Els sec­tors que es diuen inde­pen­den­tis­tes però que vol­drien aliar-se amb els Comuns per evi­tar fer un front comú amb el con­junt de l'inde­pen­den­tisme cau­rien així, de fet, en una mena de sabo­tatge reac­ci­o­nari (com ja hem escrit a La importància de pen­sar amb el cap). L'inde­pen­den­tisme ha de fer pinya. La majo­ria a les ins­ti­tu­ci­ons ha de con­ti­nuar sent de signe inde­pen­den­tista, fins a la inde­pendència, si volem avançar cap a un marc polític més lliure i just soci­al­ment.

En quart lloc, s'hau­ria d'avançar també amb més orga­nit­zació. Cal que sigui més forta, capaç de defen­sar la República cata­lana al llarg de tot el procés de cons­trucció. Ha d'anar més enllà de les grans demos­tra­ci­ons, i ha d'acti­var la soli­da­ri­tat i tirar enda­vant acci­ons de resistència, i mobi­lit­za­ci­ons ago­sa­ra­des que obli­guin la domi­nació de l'Estat espa­nyol a con­si­de­rar la seva inu­ti­li­tat. Cal una orga­nit­zació que tin­gui agi­li­tat i capa­ci­tat de res­posta, que ajudi a dina­mit­zar un debat pro­fund i fac­ti­ble sobre les bases cons­ti­tu­ci­o­nals del nos­tre nou Estat, de manera que pugui fer que el poble català es com­pro­meti mas­si­va­ment en la tasca de dis­se­nyar, defen­sar i cons­truir la nova República cata­lana inde­pen­dent. Hau­rem de desen­vo­lu­par noves dinàmiques (més que no pas noves orga­nit­za­ci­ons, pot­ser), fent que el màxim nom­bre pos­si­ble d'ini­ci­a­ti­ves polítiques es vagin ade­quant a les exigències de la nova situ­ació.

En resum: for­ta­lesa política i psi­cològica; apro­fun­dir i con­so­li­dar la majo­ria; rebut­jar fal­sos camins; i una orga­nit­zació reforçada i reno­vada.

La línia a seguir demana molta capa­ci­tat de resistència i intel·ligència, dues carac­terísti­ques que el poble català ha demos­trat a bas­ta­ment. Ara no ens podem equi­vo­car. Con­ti­nu­a­rem, i amb més força. Al davant hi tenim un país millor que podem cons­truir. I ho acon­se­gui­rem.