Justificar la corrupció

Quan feia de mes­tre, un dia vaig cri­dar a la meva presència el pare d'un alumne des­astrós. Em pen­sava que ens posaríem d'acord, perquè l'acti­tud del noi a classe havia de tenir la seva pro­lon­gació i cor­res­pondència a casa, i em vaig tro­bar que una mica més i prenc mal perquè aquell pare se'm va arri­bar a posar vio­lent expo­sant-me el com­por­ta­ment virtuós i angèlic del seu fill. La culpa era meva, que no ho sabia veure. Una culpa com­par­tida, perquè la falta de visió afec­tava tot el claus­tre pro­fes­so­ral. Com que no va ser un cas únic, vaig apren­dre en aque­lla escola que els Reis no són els pares, sinó els fills.

Jo no crec gaire en les enques­tes, però el pro­blema és que es con­fir­men. N'acabo de lle­gir una que afirma que als mili­tants i votants del PP no els afec­ten ni poc ni gaire els casos esten­to­ris de cor­rupció del seu par­tit sinó que encara els esti­mu­len per seguir-lo votant. En les dues ante­ri­ors elec­ci­ons s'ha demos­trat. El PP ha per­dut vots, però gua­nya. I sem­bla que seguirà gua­nyant, per elec­ci­ons que es vagin con­vo­cant i cor­rup­ci­ons que vagin rever­dint. Som els altres, els que tenim un pro­blema de visió. I és cert: quan l'afec­tat és el “nos­tre” par­tit també li excu­sem els pecats que els altres tro­ben mor­tals de neces­si­tat. Tot­hom defensa els seus colors, fami­li­ars, polítics o fut­bolístics. Aquests senyors que cada matí es tro­ben al bar Iluro per par­lar del Barça poden, en la inti­mi­tat del seu cena­cle, pro­jec­tar pen­ja­ments sobre el seu equip si aque­lla set­mana ha per­dut o tro­ben que l'entre­na­dor hau­ria d'haver optat per l'ali­ne­ació cor­recta. Un altra cosa seria que s'inter­posés en la con­versa un afi­ci­o­nat indi­fe­rent o de l'equip con­trari. Per molt que coin­cidís en els seus judi­cis, l'intrús seria esbron­cat i fora­gi­tat. Jo estic segur que aquell pare sabia que el seu fill no faria mai res de pro­fit. El pro­blema és que l'expo­sició era feta per un extern de la família.

La nar­ra­tiva escrita o visual ens enga­nya. Ens vol fer creure que la gent dia­loga i que l'acció avança a còpia de fer par­lar i rao­nar els con­tra­ris. Mac­beth queda mig com­pun­git després del seu pri­mer crim perquè algú li fa veure l'hor­ror i l'error. En la vida real Mac­beth no neces­sita la seva dona per enca­bri­tar-se i seguir matant, perquè s'enca­brita tot sol, i més, si li cen­su­ren l'acti­tud. Abans, a les pel·lícules, una bufe­tada ben donada ser­via per cal­mar l'atac d'histèria d'algú. El recep­tor es cal­mava. somi­cava una mica i aca­bava dis­cul­pant-se per l'espec­ta­cle. Ara s'hi torna, la bufe­tada en porta una altra, i comença una bara­lla que acaba amb vint morts.

¿Que un par­tit polític no reco­ne­gui ni cor­re­geix els errors, és a causa, com es diu ara, d'una “baixa qua­li­tat democràtica” o d'una baixa qua­li­tat humana, gene­ral i en tots els àmbits?