El llibre que em faltava

L'amic Edu­ard Puig Vay­reda (cal escriure dos cognoms perquè a Figue­res hi ha d'altres Edu­ards Puig) acaba de publi­car un lli­bre que ha titu­lat Vuits i nous i car­tes que no lli­guen. Com se sap, els vuits i nous són, en el joc del truc, les car­tes que es dei­xen de banda perquè no valen res o quasi res. Al pròleg escriu que la selecció de tex­tos del lli­bre són peces de des­cart, car­tes obli­da­des que con­ser­ven però una mica de color o algun con­tin­gut ente­ne­dor.

Quan li vaig dir que el lli­bre l'havia lle­git en tres inten­ses ses­si­ons, que m'ho havia pas­sat bé i que m'agradà molt, em res­pongué que l'amis­tat no és pas pre­ci­sa­ment el requi­sit més apro­piat per a la crítica literària. Els que conei­xem l'Edu­ard ja sabem que és mes­tre en l'art de rela­ti­vit­zar, un irònic esmo­lat ins­truït en el gust de les coses sub­tils, sever i diver­tit alhora, que és un cristià anti­dogmàtic… i essen­ci­al­ment, per a mi, un amic. Em veu­ria amb cor d'omplir a ves­sar aquest paper, escri­vint el que en penso, com el veig. I el lli­bre puig­vay­re­deja tant, que em sem­blava tenir-lo al cos­tat con­ver­sant, valo­rant, blas­mant. Des que m'he jubi­lat, com que em paguen per no fer res i tinc més temps, he aga­fat el cos­tum de relle­gir imme­di­a­ta­ment els lli­bres que m'han agra­dat, de manera que empalmo l'última pàgina amb la pri­mera, i el torno a lle­gir de cap a cap. És el que he fet amb Vuits i nous i car­tes que no lli­guen, i he cons­ta­tat que és el lli­bre que em fal­tava per aca­bar de conèixer l'Edu­ard.

Hi ha de tot: arti­cles publi­cats a la premsa figue­renca, papers que no van arri­bar a veure la llum (molt interes­sants), hi ha cròniques de viatge, escrits del seu blog (que, diguem-ho tot, és d'una freqüència nota­ble­ment amfibòlica), hi ha pre­sen­ta­ci­ons de lli­bres, inter­ven­ci­ons espe­ci­a­lit­za­des en el Segon Congrés Català de la Cuina... Li volia escriure comen­tant alguns temes; ho faré, però ara li vull dir que una de les coses que més m'agra­da­rien seria anar a Roma amb ell i pas­sar-hi unes set­ma­nes. Ho dic perquè la crònica Tres vis­tes de Roma i un tele­grama és un text deliciós que pro­voca gran sali­vera. Acon­se­gueix (almenys pel que fa a un ser­vi­dor) infla­mar de sobte el que en podríem dir les glàndu­les viat­ge­res. Després de lle­gir-lo, m'han entrat unes ganes boges de tor­nar a Roma, aquest vegada amb ell… i algú més que podríem triar –amb comp­ta­fils, és clar.