S'ho juga tot, i riu!

En Car­les Puig­de­mont, perdó: el Molt Hono­ra­ble Pre­si­dent, va fer ahir una pre­sen­tació que l'exe­cució serà, sens dubte, un camí far­cit de tram­pes agres­si­ves, dis­fres­sa­des de legals. És una xifra pro­gres­siva d'aca­ra­ments difícils d'esqui­var, amb gent del mateix par­tit i amb els pseu­do­as­so­ci­ats, peri­llo­sos: els “et recol­zaré”, adu­la­dors que obli­den amb faci­li­tat; dels “ben bé del tot no hi estic d'acord, però sí de la major part”, que mai mani­fes­ten quina és “la seva major part”; d'altres als quals l'enveja pun­xe­guda en veure l'ascens meres­cut, tre­ba­llat, suat i més, del Pre­si­dent, els poden més els seus ins­tints ani­mals d'ata­car que la raci­o­nal prudència que hau­rien de tenir els polítics en actiu; i molts més, els que pre­te­nen esca­lar per millo­rar el seu esta­tus i posició en la soci­e­tat (la pol­trona) i no pas un lloc enlai­rat per ser­vir el país, els con­ciu­ta­dans, sinó per sen­tir-se domi­na­dor de mul­ti­tuds. Aquests últims són els més peri­llo­sos perquè juguen fort i si quel­com no es decanta al seu gust, res­po­nen a coces. Pre­si­dent: no us fieu dels que donen tota la raó.

No hi ha dubte que la pro­clama sil·labe­jada amb veu potent i segura haurà impres­si­o­nat. Hom coneix “el paño” i no s'ha sorprès. S'han per­dut molts anys de peti­ci­ons, de pro­pos­tes, de mani­fes­ta­ci­ons mul­ti­tu­dinàries que impres­si­o­nen a uns i altres la fina­li­tat de la qual és donar idea d'uni­tat, apa­rent­ment acon­se­guida, però des­mun­tada amb els per­cen­tat­ges bai­xos d'enques­tes i de vota­ci­ons. El Pre­si­dent ho té clar: una cosa és cri­dar “inde­pendència!” amb força, i l'altra és aju­dar amb el vot i cer­car on hom pot aju­dar. De cata­lans, n'hi ha un per­cen­tatge que cre­uen que estem prou bé. Lla­vors, pen­sen per què cal fer can­vis en certa manera peri­llo­sos el resul­tat dels quals són molt difícils de pre­veure, diuen de retorn d'una mani­fes­tació on han cri­dat fins a l'afo­nia: INDE­PENDÈNCIA! Aquests podien haver cri­dat igual­ment “Poke­mon” o bé “Coca-Cola”, ben feliços.

Senyor Pre­si­dent: li ha tocat! No entraré a ana­lit­zar el gran con­junt d'idees, de pro­jec­tes a tots ter­mi­nis per asso­lir la inde­pendència i enge­gar la con­questa d'Europa –Espa­nya inclosa–, i millo­rar les rela­ci­ons finan­ce­res, comer­ci­als, indus­tri­als, d'inter­canvi d'inno­va­ci­ons tècni­ques i recerca. La cul­tura hi pot jugar un paper molt impor­tant i, entre d'altres, emmu­dint el bar­roer i des­truc­tiu “...y viva España...”, l'únic sou­ve­nir que s'emporta la majo­ria de turisme esti­uenc.

Mai els governs cen­trals han dei­xat –a vega­des més per com­ple­xes que rea­li­tats migra­des– que el món cap­da­van­ter veiés clar el nos­tre estat pre­cari en els paràmetres ami­da­bles. Ser català ha d'ésser un pri­vi­legi i no una ver­go­nya.

Dijous pas­sat, dia 29, Puig­de­mont superà la qüestió de con­fiança: 1 a 0 al mar­ca­dor. I acabo. Ni pro­testo, ni rec­ti­fico pel que fa a l'acció deci­dida que pro­posa el Pre­si­dent. M'atre­veixo a dir, amb con­vicció i fe: Seguim-lo!, i penso: ho podré veure?