La llei del canvi

Hi ha moments en què estem envol­tats de tan­tes coses que ens recla­men l'atenció des de tan­tes ban­des que som incapaços d'abas­tar res con­cret. Per saber on som neces­si­tem un recen­tra­ment. Aquesta set­mana pas­sada ha estat densíssima d'actu­a­li­tat. Però ha estat també molt reve­la­dora de rea­li­tat.

La set­mana va començar ben d'hora, ben d'hora, que és com s'han de començar les coses impor­tants, segons ens va ins­tar Pep Guar­di­ola en el seu moment. Dilluns a pri­mera hora del matí el pre­si­dent Puig­de­mont era a Madrid per dei­xar clares mol­tes coses. Per a qui el volgués escol­tar (que, evi­dent­ment, no van ser els que ho hau­rien de fer i sí els ambai­xa­dors de països civi­lit­zats), va fer un retrat precís de la situ­ació política a l'Estat espa­nyol sim­ple­ment expo­sant la regla bàsica del que és la democràcia: la volun­tat de la gent. Si, com ens volen impo­sar, la democràcia fos només un sis­tema legal, el règim de Franco, per exem­ple, també podria haver estat una democràcia. Alguna cosa més deu ser, no? La segona lliçó bàsica que els va donar és que la democràcia per­met resol­dre els pro­ble­mes fent política, no envi­ant tot­hom als jut­jats.

Els jut­jats hi són per jut­jar gent com els impli­cats en la trama Gürtel (i més que hi hau­rien de ser). La decla­ració de Fran­cisco Cor­rea és el relat que arro­do­neix el que ja sabíem sobre el cicle del diner cor­rupte que ja se'ns havia reve­lat amb els papers de Bárce­nas: xan­tatge, empre­ses, Par­tit Popu­lar, govern, comis­si­ons, finançament il·legal del par­tit i sobre­sous. El sis­tema pro­duc­tiu de l'Espa­nya cor­rupta.

El PSOE no només n'ha estat espec­ta­dor, sinó també actor. I té un nivell tan pro­fund de putre­facció interna que és capaç de tro­bar-se en una situ­ació com la d'aquest moment: tallar el cap del seu líder per afa­vo­rir el govern del par­tit més cor­rupte d'aquesta etapa pseu­do­de­mocràtica espa­nyola. Con­seqüents amb la seva deriva cap al no-res, vota­ran a favor que el Suprem jutgi Fran­cesc Homs, còmplice d'haver posat urnes amb Mas, Rigau i Ortega.

Els temps can­vien a tot arreu menys a Espa­nya. Estan can­vi­ant tant que ara el premi Nobel de Lite­ra­tura el pot acon­se­guir també un tro­ba­dor con­tem­po­rani com Bob Dylan. No entraré en la polèmica sobre si els temps estan can­vi­ant massa, però pre­pa­rem-nos perquè, per exem­ple, Quim Monzó pugui gua­nyar un Grammy.

Que els temps canviïn tam­poc no vol dir que ho facin per bé. Estem a les por­tes que el pròxim pre­si­dent de la pri­mera potència mun­dial sigui el gua­nya­dor del debat sobre si ha abu­sat més de les dones el can­di­dat Trump o el marit de la can­di­data Clin­ton.

I fins aquí el recen­tra­ment de la set­mana. Una altra cosa és si ser­veix per que­dar-nos tran­quils.