Ui, els purs!

Quan m'elo­gien una per­sona i em diuen “és d'una sola peça, de pedra picada, dels que mai no clau­di­quen, dels de tota la vida”, miro de tocar el dos i de seure en un bar no massa net per beure-hi una beguda que no faria feliç a cap dels meus molts die­tis­tes. Hi pen­sava després de lle­gir a El País un arti­cle de Jordi Soler sobre La polución psíquica: ens adver­teix sobre la pandèmia dels vigi­lants de l'apro­pi­ació cul­tu­ral. Als exem­ples que posa, n'hi rega­laré un altre. Fa anys, en una con­ferència, una bella dama insis­tia en la rei­vin­di­cació, sense con­ces­si­ons, de les arrels i del “som i serem gent cata­lana, tant si es vol com si no es vol”. Cri­ti­cava la con­des­cendència amb els nou­vin­guts de fora, amb un esment espe­cial als lla­ti­no­a­me­ri­cans, així com els meus elo­gis a Paco Can­del, que aca­bava de publi­car Un char­nego en el Senado. Vaig dir-li, pri­mer, que al meu Can­del no me'l toqués. I, després, vaig pre­gun­tar-li quin era, per a ella, el plat més típic de la gas­tro­no­mia cata­lana. No ho va dub­tar: “El pa amb tomàquet i la truita de pata­tes amb ceba.” La vaig renyar: “O sigui que vostè adora el que ens ve de fora i de lluny. ¿Quan van arri­bar a Cata­lu­nya les pata­tes i els tomàquets?” Es va que­dar muda. I jo li vaig con­fes­sar que era, de pare i mare, català de tota la vida... però que ara em sen­tia fill d'una pàtria on crei­xien, ple­gats, accents diver­sos i memòries múlti­ples. I que m'emo­ci­o­nava que els meus nous conveïns baix­llo­bre­ga­tins vol­gues­sin que els pre­sentés Lluís Llach, a qui volien con­vi­dar a la Peña Fla­menca de El Fos­fo­rito. Ah! I em sabien fan de La Banda Tra­pera del Río. Ho sento: no era pur.