Animals o persones

La pri­matòloga Jane Goo­dall fa cinc dècades que lluita per la defensa dels xim­panzés. Viatja 300 dies a l'any per denun­ciar la cacera fur­tiva, la des­fo­res­tació del seu hàbitat i el tràfic il·legal que patei­xen. Ningú com ella ha con­vis­cut tan de prop amb els ani­mals més sem­blants als humans, de fet nomes un 2 per cent del codi genètic és dife­rent. Però aquesta mínima diver­si­tat repre­senta un món en ter­mes cul­tu­rals, d'inves­ti­gació o cre­a­ti­vi­tat i, per això, quan algú pro­posa con­ce­dir-los drets com els de les per­so­nes, la científica i premi Inter­na­ci­o­nal Cata­lu­nya ho des­carta perquè som dife­rents. La seva fina­li­tat és llui­tar per la res­pon­sa­bi­li­tat humana i un canvi de men­ta­li­tat vers el pla­neta, objec­tius molt mes plau­si­bles i intel·ligents.

Tot ple­gat ve a tomb de la cas­cada d'insults que alguns ultra­a­ni­ma­lis­tes han difós con­tra un nen de vuit anys que te càncer i que vol ser torero. “Que se muera, que se muera ya”, “Su vida me importa tres cojo­nes”, es pot lle­gir encara a inter­net. Ni m'agra­den els toros ni els con­si­dero una festa, sobre­tot perquè sem­pre hi ha un ani­mal que pateix. Però quan algú desitja la mort d' una altra per­sona sota l'empara de les xar­xes i la covar­dia de la impu­ni­tat sé per­fec­ta­ment en quin bàndol estic. La feina dels defen­sors dels ani­mals mereix tots els elo­gis i el màxim suport. Però els que tras­pas­sen la línia ver­me­lla de la irra­ci­o­na­li­tat hau­rien de tenir pre­sent que fan un favor molt flac a un objec­tiu tan noble. La vida humana és un bé abso­lut, pre­ser­vat pel dret natu­ral i dels homes. I aquells que la qüesti­o­nen hau­rien de ser denun­ci­ats i cas­ti­gats sem­pre, encara que s'ama­guin dar­rere d'una piu­lada.